1. Toral

Aquesta ha estat la setmana de la renovació de Pep Guardiola, però també ha estat la setmana de Jon Miquel Toral Harper, un jugador cadet del Barça que marxarà a l'Arsenal al final de la temporada. Com que és tan bo el volen aquí i també a tot arreu. I ha decidit marxar. Que ningú criminalitzi la figura del representant (és clar, com que és el germà del Pep…) ni qüestioni el plantejament de la família (com que sa mare és anglesa…), perquè la decisió l'ha pres el noi, que vol ser futbolista professional i ha vist com a l'Arsenal de Wenger li garanteixen el seu somni. És cert que poden aparèixer lesions o altres elements col·laterals, però el més important, la confiança de l'entrenador, ja hi és. És que la de Guardiola no la té? I tant que sí! El Pep sap perfectament qui és Toral, però diríem, amics, que al davant d'ell té Xavi, Iniesta, Cesc (en el seu desig), Thiago, Rafinha, Sergi Roberto (ja al Barça B) i Javi Espinosa (juvenil A) que també són excel·lents a la mateixa posició. Què fem, doncs?

2. Barça

El club està enfadat i dimecres Sandro Rosell ho va deixar clar a TV3. En el darrer sopar amb dirigents de l'Arsenal, ja van mostrar el seu malestar… El Barça és víctima de les diferències de tractament jurídic de casos idèntics en diversos països. A Anglaterra no es poden fitxar futbolistes menors de 16 anys més enllà de 30 km; aquí val tot. I el Barça ho fa. Agafa els millors jugadors que troba, siguin d'on siguin, i els porta a la Masia. Per a això la té. I a molts clubs de molts llocs els fa molt poca gràcia quan veuen que un del seus nens marxa cap a Barcelona. A Anglaterra ho han de fer diferent: com que no poden fer res internament, els agafen de fora abans dels 16 anys amb un canvi de residència dels pares o a partir dels 16 amb un contracte laboral (fins als 17 no poden ser professionals). És la llei del futbol, que sap poc d'ètica i molt de resultats. Si els clubs i les federacions aprofitessin les reunions de la UEFA i la FIFA, aquests temes s'acabarien. Però, és clar, el que interessa a uns perjudica els altres. Mala peça al teler!

3. Model

No passa res. Rosell estarà enfadat un dia, o dos, i és normal. Però el més important és anar al fons de la qüestió: la filosofia, la manera de fer d'aquest Barça que és capaç de produir futbolistes com ara Toral (que marxa) i Samper (que també és cadet, també de Pere Guardiola, també desitjat per l'Arsenal i altres equips de la Premier i que ha decidit quedar-se). Gràcies a la confiança de Guardiola en el planter, a poc a poc, els joves no tindran tanta pressa ni tanta por de no arribar. Aquest noi (que té el cap com toca) cobrarà allà deu vegades el que rep aquí, però, insistim, els diners no han estat la clau: Wenger té un projecte esportiu per a ell a curt termini i el Barça, no. De veritat, no passa res. El Barça ha de defensar aquest model per sobre de tot i també en aquest model hi ha una part econòmica basada en escales salarials i en la coherència que cal no trencar. El club ingressarà 360.000 euros que, esperem, tornin a ser invertits en el planter. I que ningú es posi les mans al cap quan d'aquí a dos anys vegin triomfar aquest noi a l'Arsenal. A Barcelona ja sabien que era bo…

4. Calderé

Un, veient el que veu, no té més remei que pensar en Ramon Maria Calderé, destacat jugador blaugrana dels anys vuitanta que va arribar a jugar un mundial i una Eurocopa. Sent molt bo, no va pujar al Barcelona fins als 25 anys! Laureano Ruiz el va fer debutar al Barcelona Atlètic amb 19 anys, però al primer equip hi havia ceguesa amb els joves. Un dia, ja amb 25 anys, Laureano li va dir que es tenyís els cabells de ros a veure si, així, algú es fixava en ell. I ho va fer. No se sap si per aquesta estratègia o per un miracle diví, finalment va accedir al primer equip. Sort que aquell malson ja ha s'acabat. Adéu, Toral; benvinguda la filosofia Barça que permet que marxi!