Hi havia baixes de pes al Barça, un públic esportiu donant suport al Mallorca, des d'una intel·ligent potenciació de la directiva balear a partir de nens illencs, des d'una defensa orgullosa de la llengua comuna.

Sembla un somni, però a poc a poc els presidents matussers, mulmilionaris i xerraires pels descosits comencen a minvar en la lliga espanyola. Lentament, a poc a poc, es va diluint l'Espanya rància i casposa al futbol. Hi ajuda, curiosament, la crisi econòmica que ha fet aflorar des de gent disposada a servir el club i no servir-se'n, fins altres alternatives, algunes estranyes i fosques com ara la d'aquests inversors àrabs i indis que hi poden posar cullerada pel fiasco econòmic dels seus antecessors.

Ara el Madrid està desdibuixat, juga a fuetades, sense cap esquema precís, i està un altre cop a 7 punts i en espera de quina la farà la premsa de la caverna. El repte de València sembla arribar en el moment més dolç del Barça. Una plantilla en què tothom pot jugar a llocs diferents i les absències només es troben a faltar en els compassos inicials del partit.

I un altre jugador de recanvi i debut, a més de Bojan i Afellay, apareix un lateral, Montoya, que els tècnics que el segueixen de manera constant el veuen camí de poder ser un magnífic recanvi a Dani Alves.

A València, l'altre país germà, l'ambient ha anat canviant. L'hostilitat d'anys potenciada pels pactes d'Alfonso Guerra i Abril Martorell per anar contra el prestigi de la llengua valenciana ha anat a menys. Hi ha actes de censura increïble, com fa el PP privant les emissions de TV3 amb el silenci passiu del PSOE, però ara som al segle XXI, a Europa, i per arribar-hi has de passar per Catalunya. Els polítics espanyols de València poden mirar a Madrid, però el poble és llest i ara ja no combrega amb rodes de molí. Les manifestacions per la llibertat en són una prova, i València no pot assemblar-se a Líbia.