a l'alça

EL PARTIT MESSI-cr7. A falta d'interès pel desenllaç de la lliga, sembla que el gran partit es juga en el duel a distància que marquen dos dels jugadors més determinants del campionat: Messi i Cristiano Ronaldo. L'única comparació que sosté aquest combat és el numèric, el dels gols, en què la diferència és mínima. En la resta, no hi ha color.

Sona a manual que un cop d'estat serveix per a destituir un govern corrupte, nefast i altament tòxic per a la salut d'una entitat o país. Ja no resulta tant de manual de les bones pràctiques que aquest cop d'estat es faci contra un govern que estava a mig recorregut del seu mandat, sorgit d'unes eleccions lliures i transparents.

És estrany el que ha passat en la Federació Catalana de Futbol i el que es cou al voltant de les eleccions del proper 25 de març. Tenim la renúncia d'un col·lectiu de quinze membres del consell que de cop i volta, i potser amb traces de traïdoria, rebenten la junta i provoquen amb la seva massiva dimissió que entri en acció una junta gestora per preparar unes eleccions. D'aquell aixecament no tenim més informació que les persones que el van planificar i executar. De les seves motivacions, poca cosa en sabem. Sí, alguna al·lusió, alguna sospita, però cap posada en escena, cap raonament com mereix la institució i com deuen les persones que en formaven part. Així, ens hem quedat amb la sospita que els impulsors d'aquell desagradable cop d'estat, aplaudit per un petit sector d'aquest món federatiu i esperonat pels calumniadors de sempre, responien a raons fosques. Ara, però, tornen a la llum com necessaris per conduir la FCF. Al capdavant d'aquest corrent es troba Andreu Subies, el promotor d'aquella renúncia massiva sense que hagi obert el bec des de fa mesos. En una altra via de solució als terratrèmols que sacsegen la federació apareix l'històric Jaume Llauradó, d'escàs recorregut sempre en eleccions al Barça però que ara està disposat a provar fortuna en un altre àmbit, no se sap ben bé si per motivació pròpia o per la inducció dels falcons de la FCF, els quals, després d'haver estat expulsats en les darreres eleccions, observen amb atenció la possibilitat de tornar-hi.

En la tercera via externa apareix la broma que s'ha venut per internet els darrers dies del retorn de Jaume Roura. En fi, de més grosses n'hem sentit.

Contra tots ells, si és que arriben a aconseguir els avals, Jordi Casals també s'haurà d'esforçar per tal que els clubs l'avalin d'entrada i, després, l'empenyin a la presidència com fa tres anys. No ho tindrà gens fàcil perquè juga en un camp minat i ple d'enemics que estaran disposats a fer qualsevol cosa per fer-lo saltar pels aires a qualsevol preu. Casals no ha estat un gran president, però tampoc ha tingut el millor escenari ni per intentar-ho. El que sí que ha adquirit és, però, la suficient experiència per tal que, si surt elegit, sàpiga quin perfil de directiu l'ha d'acompanyar en els propers sis anys i què és el que s'ha de fer el primer dia que torni a entrar per la porta de la seu de la FCF. Abans, però, caldrà que expliqui moltes coses del seu mandat, per allò de la necessària transparència.

de baixada

madrid, ahir i avui. Fa cinc anys Florentino Pérez marxava del Madrid empetitit, com l'equip. Fa un any, l'equip blanc lluïa en la taula tant com el Barça. Han passat els anys i el Barça és una roca per al Madrid de Florentino, que malgrat que continua sent una institució que genera respecte, recorda molt l'equip blaugrana desesperat dels anys vuitanta.