A Hartford (EUA), la capital de l'estat de Connecticut, la llibreria de més prestigi té una secció turística dedicada a les principals ciutats del món. De manera destacada, al mostrador hi ha un llibre de gran format titulat: «Barcelona. City of dreams», amb una fotografia de la Pedrera de Gaudí a la portada. Universitaris aficionats al futbol, molts més dels que ens pensem, m'expliquen com puc veure el Barça per internet. Escullo veure'l envoltat de gent en un mercat llatinoamericà. Treballadors immigrants, banderes nostàlgiques, aliments d'enyorança… i una pantalla adequada.

Allà, qui fa del futbol un senyal d'identitat, en saber que sóc veritablement del Barça, em diuen que és un club de somnis («club of dreams»): el seu joc s'entén, el seu entrenador és un cavaller, els jugadors són nois normals i el que faltava per provocar el deliri… que el Futbol Club Barcelona fes en el partit contra el Saragossa un homenatge a la dona. És la culminació del desig de molts aficionats que voldrien que la seva parella compartís amb ells la seva afició.

El prestigi costa molt de guanyar, però costa molt més de mantenir. Només cal veure la caiguda lliure de l'equip de Chamartín. És per això que cal mirar el que no fem bé. És irregular el suport de l'afició, o massa freda o massa crítica. Com diu la dita, dos són curts i tres són llargs.

També ens manquen més llibres en els més variats idiomes, així com entrar en el mercat del DVD amb els partits més importants i prestigiosos. Vaja, el que fa l'NBA.

La Champions és el mostrador més gran del món del futbol. El Barça ha d'aprofitar la seva trajectòria esportiva contra l'Arsenal i els que vinguin per fer club, ciutat, país i cultura, juntament amb la Generalitat, sabent que l'Estat no hi voldrà participar, des de la catalanitat innegociable i mostrant a tot arreu que ciutat i club, club i ciutat, són llocs de somni.