Contemplant l'elaboració del segon gol del Barcelona contra l'Arsenal, em va sorgir una pregunta: si en el lloc de Villa, esplèndid en la passada al primer toc a Xavi, hi hagués hagut Ibrahimovic, el suec hauria interpretat la jugada d'aquella manera? Ja sé que és futbol ficció, però jo m'arriscaria a dir que no. I l'argumentació parteix del fet que cada jugador ha de saber interpretar el paper que li reserva cada equip, cada partit, cada situació. Villa ho ha demostrat des que va arribar al Barcelona, i dimarts passat ho va fer un altra vegada. Mascherano també ho fet. En el cas de l'argentí no només cal veure l'exemple que ofereix al camp, sinó que em remeto a la roda de premsa que va fer dimecres (per qui no l'hagi vist, que la recuperi de dalt a baix) afirmant que li faria vergonya queixar-se per no jugar més tenint al davant jugadors com Busquets, Iniesta i Xavi. En canvi, en el cas d'Ibrahimovic ja va quedar clar que no va saber acceptar el paper que li va oferir Guardiola al Barcelona: el de ser una peça més d'un bloc que busca l'èxit col·lectiu. Aquesta és la filosofia: que la base de tota bona actuació individual ha de sorgir del treball i l'esforç col·lectiu. Si no és així es corra el risc de convertir-se en una frivolitat, com tenir un cotxe luxós però sense rodes. Ibra no ho va voler entendre i, com aquell que mira el dit quan li assenyalen la lluna, va marxar atacant a qui despectivament anomena «filòsof».

El problema és que no es va adaptar a fer el paper de secundari quan se li exigia al Barcelona, però tampoc sap fer el de protagonista al Milan. Dimecres, a White Hart Lane, l'equip milanista va treballar a la perfecció, però la seva gran feina coral necessitava el lideratge ofensiu i rematador del suec. No va aparèixer. Només fent un repàs a la crònica de dijous de la Gazzetta dello Sport del partit entre l'equip italià i el Tottenham ja ens podem fer una idea de la decepció que va generar la seva actuació. A la puntuació del mateix diari Ibra és l'únic jugador del Milan que no arriba a l'aprovat, i merescudament. A la lliga italiana ha rendit bé –potser és el seu hàbitat natural–, però per reclamar protagonisme cal marcar diferències en els grans partits, com ara aquells en què et jugues continuar endavant en la lliga de campions. Fins ara no ho ha fet. Potser, al cap dels anys, Ibra reflexionarà i veurà que a Barcelona no només va perdre la possibilitat de disfrutar d'un projecte engrescador i enlluernador, sinó que va deixar escapar l'oportunitat d'aprendre una gran lliçó: si vols ser un gran protagonista primer has d'aprendre a fer moltes i bones actuacions com a secundari quan ho exigeix el guió.