El Sevi­lla-Barça, tra­vat, maco, tens i de resul­tat injust, el vaig veure amb un grup de pro­fes­si­o­nals uru­gua­ians que fan recerca a Hart­ford, Con­nec­ti­cut; lite­ra­tura, soci­o­lo­gia, història i medi­cina. Admi­ren el Barça, els atrau. Alhora, em recor­da­ven el tri­omf de la selecció cata­lana con­tra l'Argen­tina i, estra­nyats, em pre­gun­ta­ven com és que no tenim selec­ci­ons ofi­ci­als si la majo­ria de la població i el Par­la­ment de Cata­lu­nya ho defen­sen. Segui­dors històrics del fut­bol uru­guaià, els pri­mers que foren cam­pi­ons del món; m'expres­sa­ven l'admi­ració que el nos­tre selec­ci­o­na­dor fos Johan Cruyff, patri­moni del fut­bol mun­dial. La gran majo­ria de mites d'aquest esport mun­di­al­ment cone­guts han estat grans juga­dors però quan han ple­gat, sent benèvols, podríem dir que han estat super­vi­vents del seu pas­sat i poca cosa més. No cal dir noms, però Cruyff és l'única icona mun­dial, jun­ta­ment amb Becken­ba­uer i algú més, dels quals dóna gust sen­tir com par­len del fut­bol i del món que els envolta. Tenen tota la raó els que insis­tei­xen a jugar par­tits de la selecció cata­lana. Ara són abso­lu­ta­ment ínfims, però cal insis­tir i avançar en aquest tema. El fet que en la selecció cata­lana hi hagi Valdés, Piqué, Puyol, Xavi i un esplèndid Bojan en aquest dar­rer par­tit és bàsic. Al vol­tant del joc de seny dels juga­dors del plan­ter, inclo­ent-hi Messi i Ini­esta, hom hi veu una manera de ser, d'espor­ti­vi­tat, d'acti­tud. En l'encai­xada final d'en Pep amb l'entre­na­dor sevillà, em comen­ta­ren: «Esto sí que es aca­bar bien un par­tido.» Cal dir que no només par­la­ven de fut­bol. Aquesta forma de ser tant dins el ter­reny de joc com fora, cal tras­lla­dar-la a tots els esports.

Expli­ca­ven, els meus com­panys espec­ta­dors, que la selecció de fut­bol dels Estats Units s'emmi­ra­llava en el joc del Barça i que per aquesta raó tot fa creure que d'aquí a pocs anys el nivell del fut­bol nord-ame­ricà (soc­cer) farà un salt ara com ara impen­sa­ble.