La classificació del Madrid aquesta nit i el sorteig de divendres del camí sencer cap a Wembley podria doblar de dos a quatre el nombre de vegades que, en només tres setmanes, s'haurien d'enfrontar el Barça i el Madrid. Als dos partits ja en agenda, se n'hi afegirien dos més si el sorteig els emparellés en el quarts de final de la lliga de campions o en una hipotètica semifinal després de la final de Mestalla. No cal que passi res de l'altre món per plantar-nos davant les tres setmanes més carregades de clàssics de la història. De moment, que el partit de lliga al Bernabéu i la final de copa siguin en quatre dies de diferència ja és prou càrrega per apel·lar a la prudència i la responsabilitat de tothom, començant per aquells que des de les tribunes públiques han de donar exemple fent una crida a la concòrdia o, com a mínim, no escalfant l'ambient més enllà de la rivalitat esportiva. Ara per ara, és una temeritat endinsar-nos en aquest empatx de clàssics, siguin dos o siguin quatre, amb el grau de tensió creat per Mourinho durant tot l'any i avivat per Florentino Pérez en un cap de setmana estel·lar. Dissabte, fent de cheerleader al seu entrenador celebrant tot l'estol d'excuses que un president hauria de veure que fan més mal que bé a la seva institució i, diumenge, sortint a la llum una infundada sospita de dopatge al Barça i el València que té l'origen en una filtració del mateix Pérez, delerós d'engegar tots els ventiladors al seu abast per escampar merda. El periodista del poc rigor i la massa fam de glòria ja s'ha disculpat, Pérez ja s'ha desmarcat del foc que ell va obrir, però la metxa crema com mai just abans que el Barça i el Madrid es puguin enfrontar tantes vegades en tan poc temps com també mai no ho han fet. És trist que fer un gol i alçar-se la samarreta per felicitar la mare sigui sancionable, i sembrar la violència portant corbata no tingui càstig ni advertència.