Decididament, al Barça se li acumula la feina. El repte esportiu d'aspirar a ser el millor, guanyar-ho tot un altre cop i fer història amb majúscules ja és colossal en si mateix. Lluitar-hi suportant pressions exteriors de tota mena que únicament intenten descentrar l'equip i fer-lo vulnerable hi havia afegit un plus de dificultat i desgast. I ara han estat els imponderables de la vida els que han afegit una penúltima prova a la fortalesa del grup, tocant un dels seus membres amb una malaltia important.

Cada cosa al seu lloc. L'afecció d'Éric Abidal, inesperada i colpidora, és indubtablement el més important perquè afecta la vida del jugador i la seva família i, per extensió, afecta també la moral i el pols dels seus companys i amics del vestidor. Quan està en joc una vida, la resta perd importància, però és important tenir molt present el missatge d'Abidal, 24 hores abans de ser operat, anant a veure els seus companys, tranquil·litzant-los i animant-los a continuar endavant com ho farà ell recuperant-se d'aquest cop. La vida continua.

Si volguéssim buscar virtuts a aquest mal tràngol, una hauria de ser per força el positivisme de la solidaritat dels milers de missatges de suport rebuts des d'arreu o d'aquell «ánimo Abidal» que els jugadors del Madrid i el Lió li van enviar després del seu duel de Champions. I una altra, per contrast, el negativisme de la guerra bruta contra el Barça, la que protagonitza Mourinho, àlies el Virrei, la que put a carronya blanca amb l'afer del dopatge i la d'un paraperiodisme indecent, que no respecta la veritat i utilitza qualsevol mitjà, fins i tot aquells que no pot justificar davant la seva pròpia audiència.

El Barça, com a club, ha respost al penúltim atemptat amb la contundència justa i necessària; i l'equip ho ha fet amb la indiferència imprescindible per no abandonar el camí de l'èxit. Però el setge és ferotge, la pluja d'emocions amenaça la tranquil·litat del grup, i per si calia algun ingredient per carregar encara més l'ambient, la UEFA es va afegir a la festa ahir al matí muntant un control antidopatge sorpresa a deu jugadors de l'equip barcelonista.

Coincidència? Inoportunitat? Tant se val. Són lligues paral·leles. La pixadeta –era una anècdota– va en el mateix paquet que Mourinho, les campanyes i els maquiavèl·lics que s'han deixat segrestar el madridisme i, fins i tot, les neurones. La lliga de debò, la que reclamava i reclamarà l'atenció i les energies, eren el pronòstic de recuperació total d'Abidal i el pla B per a l'absència del francès en aquest tram decisiu de la competició.

La serenitat i la fidelitat al projecte són la millor notícia. Serà el moment de Milito, l'oportunitat de Fontàs –que avança uns mesos la graduació–, l'hora de Puyol o totes tres juntes. El que és segur és que tot l'equip hi serà. Contra el Getafe demà i contra el rival que surti avui dels bombos de Nyon.