Posem-nos per uns moments en la pell d'un entrenador de bàsquet professional, de l'elit, per exemple al descans d'un partit. Ens hi posem i podem suposar que primer, per exemple, remarcarà als seus homes les errades que han comès en la primera meitat. Les pròpies, les no imputables directament al rival, ja siguin per una manca de concentració o per una mala execució del pla traçat. Farà notar als seus homes quins canvis ha experimentat el joc del contrari respecte d'allò prèviament analitzat, aïllarà aquestes situacions noves per explicar-les i per fer veure als jugadors que, fins i tot en aquests supòsits, si se segueix allò treballat les novetats del rival no seran un problema. Després, abans de tornar a la pista, podem afigurar-nos que ressaltarà les coses bones, tot allò positiu per tal que el jugador surti al camp en bon estat d'ànim, optimista, confiat. Els podria advertir, per exemple, que amb el pivot M. hi tenen una mina o que en aquella situació amb R. al pal mig sempre hi ha avantatge. Farà veure que si quan F. i T., que són molt lents, juguen junts, els seus pivots han de córrer més per atacar transicions amb avantatge, o insistirà per exemple en com de bé estan defensant els blocs laterals i tot el que això significa pel bon joc de l'equip. I hem d'imaginar també que aplaudirà les errades ofensives perquè, sap l'entrenador, sense risc no hi ha progrés. Finalment, és clar, pararà esment en algun dels manaments: rebot defensiu, jugar a sota d'entrada per anar ràpid al tir lliure, ocupar tot l'ample de camp en els contraatacs o, per exemple, no perdre pilotes en situacions de no risc.

Però tot això –i no ens movem de l'exercici mental–, quin sentit té quan al descans el teu equip perd 47-9? Què dir, què expressar quan en vint minuts l'equip només ha anotat dues cistelles de camp? Quan no hi ha raonaments que abastin la realitat, quan ni tan sols pots parlar de gran defensa del rival ni de pèssim atac teu, què pot manifestar un entrenador en el descans d'un partit amb 47-9 al marcador? Quan les xifres ultrapassen la realitat només ens queda el fet emocional, però quan l'aparell sensorial resta devastat, què té l'entrenador per defensar-se? En ocasions, fixar l'atenció en un petit detall tècnic abstreu el jugador, el deixa inconscient davant de les emocions. Però amb 47-9 al marcador, es pot parlar, posem per cas, de la defensa del bloc central quan és F. i no T. qui l'executa?

Només s'és veritable entrenador des del dia que se sent més la derrota que la victòria i és aquí, en la inalienable solitud del tècnic, que la creença en unes idees, en unes conviccions, fa créixer l'home i millora el conjunt. Però amb 2/32 tirs de camp i onze pilotes perdudes fins al descans d'un partit de quarts de final de l'Eurolliga, on...

Es pot dibuixar més cruelment la solitud de l'entrenador?