La jutgessa que avui ha de determinar si la lliga fa vaga o no el cap de setmana va admetre ahir com a prova una carta de José Luis Astiazarán, president de la LFP i instigador de la possible aturada patronal, en què assegurava que era impossible modificar el calendari per falta de dates. La carta és del desembre, quan l'AFE volia aturar la lliga com a mesura de força per reclamar impagaments a jugadors, un problema esporàdic a primera, més estès a segona A i convertit en pa de cada dia a segona B. El calendari que feia impossible als jugadors fer vaga no seria ara cap problema perquè en facin els clubs. Que en només tres mesos un mateix argument s'hagi girat en contra de qui el presentava és una mostra del campi qui pugui del futbol: avui tapo un forat així, demà poso un pedaç fent el contrari. I, mentrestant, ni una mirada endavant. Fent veure que no sabem que la competició que més diners reparteix, la Champions, protegeix els partits en obert perquè la UEFA creu que tancar-la del tot la despopularitzaria, podem admetre que derogar la llei que obliga a televisar un partit en obert cada jornada reportaria més diners als clubs, però no seria cap solució estructural com sí que ho seria deixar d'estirar més el braç que la màniga i afrontar d'un cop la necessària reforma de categories, apostant per una primera menys nombrosa, però més selecta, alliberant la segona A del bunyol dels 22 equips que va heretar sense que ningú ho decidís, i posant fi a aquesta segona B ruïnosa, tant per als clubs que hi toquen fons com per als que hi tenen el seu sostre. Però podem seure i esperar, que només de fugides endavant viu el futbol estatal. Si fa no fa, fugides com la que farem nosaltres quan dissabte, tant és si aquest o l'altre, hi torni a haver futbol. Anar al camp o seure davant la tele i deixar per a una ocasió millor rumiar què hauríem de fer per convocar una vaga de públic, l'única que de debò faria obrir els ulls a tothom.