Els vuit punts respecte al Madrid en la jornada més inesperada i els quarts de final amb el Xakhtar que avui s'obren al Camp Nou enviaran ràpidament al calaix els trons de l'homenatge al bocamoll que, un per fons i l'altre per forma, van oferir Sandro Rosell i Pep Guardiola la setmana passada. Serà un calaix tancat que molts correran a obrir tan bon punt la final del 20 d'abril a Mestalla tingui el desenllaç que convertirà en anècdota barata o en caríssima factura l'agosarat pronòstic de Rosell, però com que tot passa, també d'això tal dia farà un any. Potser quan faci l'any, Guardiola ja haurà anunciat que el seu temps a la banqueta del Barça s'ha acabat. Aquest és un dia que sabem que ha d'arribar des de molt abans que l'entrenador es «passés de tonto» davant un periodista italià que es va «passar de llest», dit a la manera del mateix Pep. No hi ha res de nou a recordar que un es cansa de veure sempre les mateixes cares, que quatre anys comencen a ser uns quants (només tres tècnics de la lliga el superen en antiguitat), o que el temps ens acosta sempre a algun final de cicle. I tampoc hauria de ser cap novetat avançar que, després de Guardiola, el Barça continuarà. Per començar, amb un examen col·lectiu de pregunta única: el que Guardiola hagi deixat, serà passat o serà llegat? Fer perdurables la cultura de l'esforç, del grup, de la prudència, de la dificultat i del respecte fonamentats aquests anys és el repte de futur més gran del Barça i, per tant, dels anys de Rosell a la presidència. Mal auguri de futur, que sigui el president el primer que s'aparta d'una línia marcada de la qual hauria de ser el primer exemple. L'endemà del bocamoll és un calaix tancat. L'endemà de Guardiola, veurem si aquest calaix guarda la trivialitat d'una gracieta solidària o si va ser el primer símptoma del no saber fer d'un president que té l'encàrrec més còmode mai somiat: no espatllar el que tan bé funciona.