Cada dia hi ha més evidències que intentar frenar la invasió abassegadora de la frivolitat i la superficialitat en tots els terrenys és gairebé una quimera. L'esport, i el futbol en particular, no són cap oasis en aquest aspecte, més aviat són un terreny on més d'un es veu capaç d'actuar des de la falta de reflexió, des de la falta de seriositat o des del desconeixement. L'alt potencial que té en termes d'explotació econòmica (marques comercials, audiències, etcètera) sembla que atorguen una llicència que permet jugar al tot s'hi val. Alguns complements que fan que s'hagi agafat aquest camí és la passió que mou l'entrega a un equip (furgant moltes vegades en les que no cal: les baixes passions) i l'exaltació de la vessant més tangencial i anecdòtica, del que és secundari però ven (que si aquest surt amb aquesta; que si mira que ha dit aquest, l'exaltació de la queixa o de la conya permanent), de les anàlisis interessades o fetes únicament pels efectismes dels resultats. I en aquest punt és on ens trobem. Els aficionats disposem d'una oferta d'informació esportiva com mai l'havíem gaudit si parlem en termes quantitatius, però qualitativament el panorama –si fem la comparativa entre volum i nivell– és gairebé desèrtic. I mentre hi deambulem ens trobem amb molts miratges, molts cops d'efecte, però passem molta set, perquè, d'oasis, n'hi ha molt pocs. És una llàstima perquè en lloc de perdre el temps fent brometes sense gràcia, o buscant el punt morbós o còmic sense aprofundir més, es perd una gran oportunitat per analitzar des del rigor i des del coneixement. Ja n'hi ha, d'espais d'aquest tipus, no ens equivoquem, però són minoritaris i fa ràbia que siguin l'excepció. És en aquest context en què s'entén la importància d'exemples com el de Pep Guardiola. Després del partit contra el Xhaktar, i agafant-se al resultadisme, al 5-1, es van sentir moltes veus que veien com una impostura els avisos de l'entrenador blaugrana sobre la perillositat del conjunt ucraïnès. En lloc de donar-li la raó, ja que tot el que el tècnic havia argumentat amb antelació es va complir, encara es debatia sobre una suposada «falsa humilitat». A qui fan falta més proves per creure que no era «falsa humilitat»? És més, i si ho fos –que queda clar que no ho és– entre uns que exageren, que busquen la frase per lluir-se o que deformen la realitat en base al resultat i uns altres que, des del convenciment dels arguments i la informació, adopten els missatges tipus Guardiola, jo m'estimo molt més aquests últims.