Molts miratges ipocs oasis

Cada dia hi ha més evidències que inten­tar fre­nar la invasió abas­se­ga­dora de la fri­vo­li­tat i la super­fi­ci­a­li­tat en tots els ter­renys és gai­rebé una qui­mera. L'esport, i el fut­bol en par­ti­cu­lar, no són cap oasis en aquest aspecte, més aviat són un ter­reny on més d'un es veu capaç d'actuar des de la falta de reflexió, des de la falta de seri­o­si­tat o des del des­co­nei­xe­ment. L'alt poten­cial que té en ter­mes d'explo­tació econòmica (mar­ques comer­ci­als, audiències, etcètera) sem­bla que ator­guen una llicència que per­met jugar al tot s'hi val. Alguns com­ple­ments que fan que s'hagi aga­fat aquest camí és la passió que mou l'entrega a un equip (fur­gant mol­tes vega­des en les que no cal: les bai­xes pas­si­ons) i l'exal­tació de la ves­sant més tan­gen­cial i anecdòtica, del que és secun­dari però ven (que si aquest surt amb aquesta; que si mira que ha dit aquest, l'exal­tació de la queixa o de la conya per­ma­nent), de les anàlisis interes­sa­des o fetes única­ment pels efec­tis­mes dels resul­tats. I en aquest punt és on ens tro­bem. Els afi­ci­o­nats dis­po­sem d'una oferta d'infor­mació espor­tiva com mai l'havíem gau­dit si par­lem en ter­mes quan­ti­ta­tius, però qua­li­ta­ti­va­ment el pano­rama –si fem la com­pa­ra­tiva entre volum i nivell– és gai­rebé desèrtic. I men­tre hi deam­bu­lem ens tro­bem amb molts mirat­ges, molts cops d'efecte, però pas­sem molta set, perquè, d'oasis, n'hi ha molt pocs. És una llàstima perquè en lloc de per­dre el temps fent bro­me­tes sense gràcia, o bus­cant el punt morbós o còmic sense apro­fun­dir més, es perd una gran opor­tu­ni­tat per ana­lit­zar des del rigor i des del conei­xe­ment. Ja n'hi ha, d'espais d'aquest tipus, no ens equi­vo­quem, però són mino­ri­ta­ris i fa ràbia que siguin l'excepció. És en aquest con­text en què s'entén la importància d'exem­ples com el de Pep Guar­di­ola. Després del par­tit con­tra el Xhak­tar, i aga­fant-se al resul­ta­disme, al 5-1, es van sen­tir mol­tes veus que veien com una impos­tura els avi­sos de l'entre­na­dor blau­grana sobre la peri­llo­si­tat del con­junt ucraïnès. En lloc de donar-li la raó, ja que tot el que el tècnic havia argu­men­tat amb ante­lació es va com­plir, encara es deba­tia sobre una supo­sada «falsa humi­li­tat». A qui fan falta més pro­ves per creure que no era «falsa humi­li­tat»? És més, i si ho fos –que queda clar que no ho és– entre uns que exa­ge­ren, que bus­quen la frase per lluir-se o que defor­men la rea­li­tat en base al resul­tat i uns altres que, des del con­ven­ci­ment dels argu­ments i la infor­mació, adop­ten els mis­sat­ges tipus Guar­di­ola, jo m'estimo molt més aquests últims.