Els grans partits de futbol no sorgeixen per art de màgia. El futbol no és només un joc i molt menys d'atzar. És un esport en què la sort és un component amb molt menys pes del que se li atribueix normalment. Només fa falta analitzar, a llarg termini, els factors que provoquen que un equip que juga bé guanyi els seus partits i els que fan que un que juga malament els perdi. Fent aquest exercici veiem que la sort esdevé, segur, un personatge molt secundari. Així, un espectacle d'una dimensió monumental tan enorme com el que van oferir el Barcelona i el Real Madrid dimecres passat necessita elements arquitectònics molt potents, molt sòlids, ben dissenyats i perfectament executats. També ha de tenir, com la bona literatura, un bon argument, girs inesperats, matisos i una solidesa narrativa. I, com si fos un esplèndid llibre d'assaig, ha d'atresorar un enorme aparell erudit, amb moltes notes a peu de plana per permetre'ns desxifrar els codis i conèixer les fonts d'aquell pensament. La final de la copa va tenir tot això. I si es fa una relectura menys apressada, que no està lligada a l'ànsia de conèixer el final, emergeixen detalls que fan ressaltar els poderosos contraforts que aguanten el discursos dels equips.

El Barça i Guardiola no negocien la sortida de pilota des de darrere, tan se val que sigui una final i perdent contra el Madrid. I es va veure clar a les acaballes de la segona part del partit en tres detalls: 1) Busquets, en zona d'inici, fa un barret a Di Maria, que toca la pilota amb les mans, per sortir de la pressió. 2) Guardiola gesticulant i demanant als jugadors que anessin cap a la seva zona de defensa per jugar des de darrere quan Pinto tenia la pilota controlada. 3) El gest de desaprovació del tècnic quan aquest la va tirar llarga.

També vam comprovar que Guardiola va desactivar (massa tard) l'efecte Pepe, situant Messi a la dreta i Villa com a punta clàssic fixant els dos centrals. Durant molts minuts Mourinho no va tenir resposta i el Barça va oferir la millor versió. Per què? Doncs perquè el problema que es presenta al Barça quan els equips es tanquen bé i ell té la possessió a camp contrari és que els davanters tenen poc marge per fer desmarcatges de ruptura. La solució és que els facin els jugadors que s'incorporen de segona línia (migcampistes o defenses) i per això necessites obrir bé el camp i tenir passadissos interiors. Això o bé el desequilibri que generen les diagonals de Messi. Sota aquests paràmetres van arribar les millors oportunitats blaugrana.

Un tècnic ha d'oferir solucions quan les coses no van bé i Guardiola ho va fer. La derrota, en aquestes condicions, no debilita ni la filosofia ni la credibilitat del qui exerceix el lideratge i per això és assumible sense caure en dramatismes.

El Madrid i Mourinho van exhibir resistència, eficàcia defensiva (faltes incloses), la recerca del joc directe, la segona jugada i van marcar en un contraatac de llibre. Una aposta legítima, pragmàtica i que engrandeix la fiabilitat del tècnic portuguès. Dimecres, un nou capítol per a la rèplica i la contrarèplica.