«Hi ha jugadors que es deixen entrenar i d'altres que no». És tan trista la realitat de la Penya que el seu entrenador diu això després que el DKV sigui bandejat per un equip que probablement d'aquí a quinze dies serà a la LEB Or i no passa res. Bé, per ser més exactes, no pot passar res perquè, fiscalitzada la catastròfica situació econòmica del club per un administrador judicial, no és possible fer cap moviment, ni de jugadors ni, com hauria de ser el cas, d'entrenador. S'imaginen un venedor de fum dient al seu capatàs que hi ha alzines que es deixen cremar i que n'hi ha d'altres que no?

En els últims tres partits jugats per la Penya el Joventut ha entrat de nou als llibres de la història en rebre la pallissa més gran mai narrada a l'ACB –111-55 contra un Unicaja que set dies després va perdre de 23 a San Sebastià– i perquè, avui fa una setmana, cedia per 29 punts de diferència en el segon quart del seu partit contra el Granada, igualment la diferència més gran mai encaixada en 10 minuts. Entre una cosa i l'altra, tres partits, una diferència en contra de –109 punts i no se sap exactament quants jugadors rivals fent sostres personals de la temporada o de la seva carrera en diversos apartats del joc. Prozac del més refinat laboratori, però aquí no passa res.

Va ser el 2006, al Japó, quan la selecció espanyola dirigida per José Vicente Pepu Hernández va proclamar-se campiona del món. Ho recordaran bé, fou aquell títol forjat des de la qualitat dels jugadors i fent orfebreria d'alta escola del concepte de l'autogestió, entrenant poc però acuradament i amb intensitat –ideal per tornejos curts– i deixant absoluta llibertat als jugadors per fer i desfer al seu caprici fora de la pista. D'allà en va sortir un altre concepte, el del ba-lon-ces-to, i amb ell l'absoluta certesa que sense el bon rotllo no es podia guanyar res. S'havia acabat allò de la tàctica, la tècnica o la quàntica: era l'alegria, la pocha i la companyonia el que donava compte de l'èxit. Liberalisme basquetbolístic pur i dur: el joc s'autoregula sense intervencions externes. Evidentment, tot sota paràmetres subjacents com ara que el jugador és bo per naturalesa, incorruptible a les temptacions, treballador i honest. Han passat cinc anys de la instauració del pensament únic i curiosament no hi ha rastre del ba-lon-ces-to ni del bon rotllo. La Penya, la seva història i el sentiment verd-i-negre naveguen a la deriva i qui timoneja indecentment la nau no fa el pas que tocaria fer en virtut de l'honestedat i dignitat profusament esventades al 2006.

A Granada, ja als vestidors i amb 94-65 al marcador favorable a l'equip local, expliquen les cròniques que el tècnic del DKV va deixar clar als jugadors que ell acabaria el seu contracte, que expira el juny del 2012. Pepu Hernández, el mateix professional que quan l'equip va visitar el Madrid l'endemà que Messina renunciés al càrrec d'entrenador de l'equip blanc pràcticament només va ser amb l'expedició verd-i-negra els 40 minuts reglamentaris del partit.