Fa dies, amb motiu dels deu anys de Dani Pedrosa en el mundial de velocitat, una revista especialitzada es preguntava, en portada: èxit o fracàs? Us asseguro que el renoi de titolet em va impactar. El vaig trobar sensacionalista, com de premsa del cor. Com de qui té ganes de buscar un tema per omplir. Allò que ara està tan de moda: engegar el ventilador. I em va emprenyar, si us he de ser sincer, perquè fa trenta anys que llegeixo aquesta revista. I a Pedrosa, et caigui bé o no tan bé, no li fa justícia un debat d'aquesta mena. Ens pot agradar més o menys el seu posat seriós, el seu discurs malaltís monòton –per sort l'està canviant–, el seu entorn. Podríem retreure-li, des de la perillositat del sofà un diumenge al migdia, que no hagi estat mai un especialista en la lluita cos a cos. Que no se la jugui tan com d'altres, vaja. Fins i tot, filant molt prim, i a mig badall, el podríem acusar de malbaratar una posició de privilegi en el millor equip del món. Però ni encara que tinguéssim raó en tots aquests supòsits estaria prou justificat l'ús de la paraula fracàs. Ni per insinuació. Perquè tots els colors tenen tons, i perquè entre el blanc i el negre hi ha una escala de grisos. Que potser el que ens va passar a tots, premsa i aficionats, és que veient-lo guanyar tant de tan jove ens vam creure que la victòria era el seu estat natural? Com si estigués sol, com si ningú més al món es deixés la pell perseguint un somni sobre l'asfalt.