Fa dies, amb motiu dels deu anys de Dani Pedrosa en el mun­dial de velo­ci­tat, una revista espe­ci­a­lit­zada es pre­gun­tava, en por­tada: èxit o fracàs? Us asse­guro que el renoi de tito­let em va impac­tar. El vaig tro­bar sen­sa­ci­o­na­lista, com de premsa del cor. Com de qui té ganes de bus­car un tema per omplir. Allò que ara està tan de moda: enge­gar el ven­ti­la­dor. I em va empre­nyar, si us he de ser sin­cer, perquè fa trenta anys que lle­geixo aquesta revista. I a Pedrosa, et cai­gui bé o no tan bé, no li fa justícia un debat d'aquesta mena. Ens pot agra­dar més o menys el seu posat seriós, el seu dis­curs malaltís monòton –per sort l'està can­vi­ant–, el seu entorn. Podríem retreure-li, des de la peri­llo­si­tat del sofà un diu­menge al mig­dia, que no hagi estat mai un espe­ci­a­lista en la lluita cos a cos. Que no se la jugui tan com d'altres, vaja. Fins i tot, filant molt prim, i a mig badall, el podríem acu­sar de mal­ba­ra­tar una posició de pri­vi­legi en el millor equip del món. Però ni encara que tinguéssim raó en tots aquests supòsits esta­ria prou jus­ti­fi­cat l'ús de la paraula fracàs. Ni per insi­nu­ació. Perquè tots els colors tenen tons, i perquè entre el blanc i el negre hi ha una escala de gri­sos. Que pot­ser el que ens va pas­sar a tots, premsa i afi­ci­o­nats, és que veient-lo gua­nyar tant de tan jove ens vam creure que la victòria era el seu estat natu­ral? Com si estigués sol, com si ningú més al món es deixés la pell per­se­guint un somni sobre l'asfalt.