Els grans equips, els que han marcat una època, tenen una característica comuna, al marge d'un nivell tècnic espectacular i d'una capacitat per innovar tàcticament: ofereixen certeses de manera institucionalitzada, a través d'un model, d'un mètode, d'un estil perfilat fins a l'últim traç. Si partim d'aquesta premissa per fer una lectura global dels quatre clàssics, l'equip que ha demostrat tenir certeses és el Barcelona. No és un problema, que és on s'ha volgut centrar el focus de la discussió per qui defensa l'aposta tàctica de Mourinho, que es vulgui atribuir al conjunt blaugrana una pretesa exclusivitat sobre la manera de jugar a futbol. De maneres de jugar a futbol n'hi ha moltes i legítimes. Tothom pot jugar a la que vol o la que pot. El problema rau en les certituds i en la fe que tens per mantenir-t'hi fidel, a través de la pràctica incansable fins arribar a la sublimació de la proposta, sense canviar l'essència en funció de la resposta que et trobes al davant o dels resultats. Aquí hem de buscar la veritable victòria del cos tècnic del Barcelona respecte al del Madrid després dels quatre enfrontaments directes: en optar per defensar tenint la pilota i no llançant-la cap amunt a veure si algun davanter la baixa per fer una segona jugada; en no renunciar a jugar-la en zones compromeses per l'amenaça d'una pressió (encara que una mala execució et pugui costar un gol, com dimarts passat); en convertir el porter en el primer referent ofensiu (com en la jugada que acaba amb el gol de Pedro). No abdicar de cap d'aquests trets, entre els molts que podíem haver enumerat, en aquesta marató de clàssics ofereix un triomf molt més valuós, a llarg termini, que accedir a la final de la lliga de campions. Serveix per demostrar l'alt grau de maduresa que ha assolit un model concret, arriscat, atractiu, que dóna fruits, que et fa ser competitiu amb una aposta pròpia i basada en l'estabilitat que atorga treballar-la des del planter. Per això crec que, dimarts al vespre, un cop acabat el partit, hi va haver la celebració que hi va haver. Òbviament era més, molt més que festejar la classificació per a una final de la lliga de campions. La rodona de tots els integrants de la plantilla al cercle central, la volta al camp i el passadís dels tècnics i auxiliars als jugadors era justament l'escenificació perfecta per demostrar la satisfacció de mantenir intactes unes certeses que han estat posades a prova fins al límit en quatre partits. La resistència, la vigència, la victòria d'un model que requereix un treball constant, incansable i un compromís gairebé dogmàtic, té tant o més valor que aixecar un títol.