Els grans equips, els que han mar­cat una època, tenen una carac­terística comuna, al marge d'un nivell tècnic espec­ta­cu­lar i d'una capa­ci­tat per inno­var tàcti­ca­ment: ofe­rei­xen cer­te­ses de manera ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zada, a través d'un model, d'un mètode, d'un estil per­fi­lat fins a l'últim traç. Si par­tim d'aquesta pre­missa per fer una lec­tura glo­bal dels qua­tre clàssics, l'equip que ha demos­trat tenir cer­te­ses és el Bar­ce­lona. No és un pro­blema, que és on s'ha vol­gut cen­trar el focus de la dis­cussió per qui defensa l'aposta tàctica de Mou­rinho, que es vul­gui atri­buir al con­junt blau­grana una pre­tesa exclu­si­vi­tat sobre la manera de jugar a fut­bol. De mane­res de jugar a fut­bol n'hi ha mol­tes i legítimes. Tot­hom pot jugar a la que vol o la que pot. El pro­blema rau en les cer­ti­tuds i en la fe que tens per man­te­nir-t'hi fidel, a través de la pràctica incan­sa­ble fins arri­bar a la subli­mació de la pro­posta, sense can­viar l'essència en funció de la res­posta que et tro­bes al davant o dels resul­tats. Aquí hem de bus­car la veri­ta­ble victòria del cos tècnic del Bar­ce­lona res­pecte al del Madrid després dels qua­tre enfron­ta­ments direc­tes: en optar per defen­sar tenint la pilota i no llançant-la cap amunt a veure si algun davan­ter la baixa per fer una segona jugada; en no renun­ciar a jugar-la en zones com­pro­me­ses per l'amenaça d'una pressió (encara que una mala exe­cució et pugui cos­tar un gol, com dimarts pas­sat); en con­ver­tir el por­ter en el pri­mer refe­rent ofen­siu (com en la jugada que acaba amb el gol de Pedro). No abdi­car de cap d'aquests trets, entre els molts que podíem haver enu­me­rat, en aquesta marató de clàssics ofe­reix un tri­omf molt més valuós, a llarg ter­mini, que acce­dir a la final de la lliga de cam­pi­ons. Ser­veix per demos­trar l'alt grau de madu­resa que ha asso­lit un model con­cret, arris­cat, atrac­tiu, que dóna fruits, que et fa ser com­pe­ti­tiu amb una aposta pròpia i basada en l'esta­bi­li­tat que atorga tre­ba­llar-la des del plan­ter. Per això crec que, dimarts al ves­pre, un cop aca­bat el par­tit, hi va haver la cele­bració que hi va haver. Òbvi­a­ment era més, molt més que fes­te­jar la clas­si­fi­cació per a una final de la lliga de cam­pi­ons. La rodona de tots els inte­grants de la plan­ti­lla al cer­cle cen­tral, la volta al camp i el pas­sadís dels tècnics i auxi­li­ars als juga­dors era jus­ta­ment l'esce­ni­fi­cació per­fecta per demos­trar la satis­facció de man­te­nir intac­tes unes cer­te­ses que han estat posa­des a prova fins al límit en qua­tre par­tits. La resistència, la vigència, la victòria d'un model que reque­reix un tre­ball cons­tant, incan­sa­ble i un com­promís gai­rebé dogmàtic, té tant o més valor que aixe­car un títol.