GENERAL DEMPEUS
Les màscares caigudes
Després de presenciar el partit d'anada de la semifinal de la lliga de campions entre el Madrid i el Barça al Bernabéu, l'entrenador del Manchester United, Alex Ferguson, va anar a sopar a un dels restaurants de Madrid que és lloc de trobada de la plana major del madridisme. Advertida la presència del tècnic anglès, es van desfermar càntics de suport al Manchester i Ferguson es va trobar penjada del coll una bufanda del Madrid que es va treure abans que algú li fes una fotografia compromesa. No cal, però, tenir la imatge de l'escena perquè la situació sigui, per si sola, tot un retrat dels nous temps. Està molt bé que el madridisme visqui la final de Wembley fiant la seva alegria al desig d'una derrota del Barça, i està encara millor que ho admeti. Això sí que respon a la realitat de manera natural, i no pas aquella hipocresia del «equipo español» en què tants cops s'han escudat en nom del «señorío». Afortunadament, queden lluny els temps que un president del Madrid anava a una final europea a donar suport al Barça, com va fer Luis de Carlos a Basilea, en un gest que el madridisme va vendre des de l'elegància, però que no va ser res més que un acte d'altivesa en forma de caritat espiritual vers el rival petit. Les coses han canviat i les màscares han caigut. Ho veiem en aquestes vigílies de Wembley i ho vam veure en la final de Mestalla, on la graderia blanca va estar plena de banderes espanyoles, algunes preconstitucionals. Ells, que tants cops han maldit del barcelonisme per associar les quatre barres amb el blau i el grana, no tenen ara cap problema a fer del seu club el sentiment identitari que, de fet, el Madrid ha implicat sempre. Abans en tenien prou d'exercir l'hegemonia esportiva perquè l'ordre establert no trontollés i, ara que trontolla, només els queda aferrar-se a altres vies. Incloses les mentides que no fan sinó més evident el mal que els fa aquesta era del Barça. Ni aquesta màscara aguanten.