Un dels rep­tes bàsics que se li pre­sen­ten al FC Bar­ce­lona per afron­tar amb garan­ties la final de la lliga de cam­pi­ons és impe­dir que la sala de màqui­nes del Manc­hes­ter Uni­ted pugui ren­dir a la màxima potència. Perquè ara mateix és una de les més potents i més ben grei­xa­des que es poden tro­bar en un camp de fut­bol: té un per­fil indus­triós com­bi­nat amb la capa­ci­tat de dis­se­nyar de manera pràctica i fun­ci­o­nal un pro­ducte fia­ble i de qua­li­tat. El con­junt anglès dibui­xarà un par­tit molt dife­rent dels que el Barça es va tro­bar en les semi­fi­nals con­tra el Real Madrid. Àlex Fer­gu­son no actuarà medi­a­tit­zat per un 5-0 en con­tra i sap que rega­lar la pos­sessió no només per­ju­dica la imatge del seu equip sinó que és gai­rebé entre­gar, lle­vat que ho impe­deix una acció pun­tual (com va pas­sar en la final de València), tres quar­tes parts del títol. Roo­ney sem­pre pot mar­car diferència, però ara mateix el Manc­hes­ter té qua­tre juga­dors que són els que mar­quen la tendència i són claus per impo­sar el seu domini; és a dir, els que tiren les pala­des de carbó a la cal­dera: el coreà Park, l'equa­torià València, l'anglès Car­rick i el gal·lès Giggs. Els dos pri­mers, a més, tra­ves­sen un gran moment de forma. Park es fa un tip de robar pilo­tes en la pressió (con­tra el Barça tindrà un veri­ta­ble exa­men). València és millor per al Manc­hes­ter que Cris­ti­ano Ronaldo, si par­lem en ter­mes de joc d'equip i de dis­ci­plina tàctica. Ràpid i deci­dit en l'un con­tra un gràcies a la capa­ci­tat de des­bor­dar en car­rera, és un excel·lent cen­tra­dor i les seves pene­tra­ci­ons per la dreta són letals. Qui ocupi el late­ral esquerre del Bar­ce­lona haurà de posar-hi els cinc sen­tits i tenir mol­tes aju­des dels com­panys perquè gua­nyar aquest duel i anul·lar València serà deter­mi­nant. Car­rick és el recanvi natu­ral de Scho­les, fa de tot i bé, i a més aporta la incor­po­ració des de la segona línia, amb rema­ta­des llu­nya­nes o entrant de cap, que fan molt mal. Giggs és l'entre­na­dor al camp, la savi­esa de qui, per dia­ble i per vell, sap quan toca tem­po­rit­zar, quan s'ha d'acce­le­rar i on hi ha el forat que ningú veu per esmu­nyir-se. Chic­ha­rito, com Roo­ney, és un gole­ja­dor viu i sem­pre es veu en els resums pel seu encert rema­ta­dor, però sense aquesta impres­si­o­nant sala de màqui­nes al dar­rere no podria sen­ten­ciar els par­tits. El Barça ha demos­trat que és un equip soli­dari al ter­reny de joc, amb recur­sos tècnics i capa­ci­tat tàctica per superar qual­se­vol adver­sari, però a Wem­bley no podrà cedir ni un centímetre si vol col·lap­sar, amb joc i inten­si­tat, la sala de màqui­nes del seu rival.