El Barça ha tornat a guanyar aquesta temporada la lliga Asobal d'handbol després de quatre anys de domini del Ciudad Real. És el divuitè títol de lliga de l'handbol blaugrana, que el confirma com el gran dominador de la lliga d'aquest esport a l'Estat espanyol. El Granollers, amb 10 títols de lliga –l'últim, però, la temporada 1973/74–, és segon en el rànquing, seguit de l'Atlético de Madrid (set títols), el Ciudad Real (cinc), el Calpisa d'Alacant (quatre), el Teka de Santander, el Bidasoa d'Irun i el San Antonio de Pamplona (dos) i l'Ademar de Lleó (un). Aquests són els clubs que des que la temporada 1958/59 es va començar a jugar la lliga espanyola d'handbol han estat capaços de guanyar el títol.

Ara mateix, només el Barça i el Ciudad Real semblen estar en disposició de guanyar la lliga Asobal. El duel entre catalans i manxecs és una nova versió dels duels que el Barça va protagonitzar en altres èpoques amb el Granollers, l'Atlético de Madrid, el Calpisa, el Teka, l'Elgorriaga Bidasoa i el Portland San Antonio. El Granollers i l'Atlético de Madrid van basar els seus èxits en la gent de casa. El Calpisa, el Teka i el Ciudad Real, en el talonari. Del Calpisa i el Teka no n'ha quedat res. Les inversions multimilionàries d'una immobiliària d'Alacant i de l'empresa d'electrodomèstics cantàbrica van donar present als clubs –l'històric Obras del Puerto en el cas dels alacantins–, però no futur. Encara hem de veure què passarà amb el Ciudad Real, que va entrar en l'elit de l'handbol amb les butxaques plenes de bitllets i ha hagut d'afluixar. El Barça –la secció d'handbol es va crear el 1942– té en el seu palmarès 17 títols estatals de base, 10 guanyats aquest segle. El Ciudad Real –club fundat el 1981 i refundat el 1993–, un –el juvenil de l'any passat–. Els manxecs ja han millorat els registres del Calpisa i el Teka, que no van guanyar res de res en els campionats de promoció durant les seves etapes daurades.

Canvien els rivals, però el Barça sempre hi és i sempre torna. És clar que amb un club de futbol al darrere que eixuga qualsevol dèficit que es generi és més fàcil estar sempre a dalt de tot –màxima aplicable al bàsquet, l'hoquei sobre patins i, ara, al futbol sala–. Al mateix temps, però, portar el nom d'aquest club de futbol obliga a guanyar. No s'hi valen mitges tintes.

I atès el greuge de l'aixopluc del futbol que altres clubs plantegen, una pregunta: val més tenir un club de futbol al darrere o diner públic més o menys disfressat? El problema és per als que ni tenen el futbol al darrere ni diner públic al davant. És a dir, la immensa majoria dels clubs catalans.