notes de tast
lluís vert
Decepcions
Ha estat una de les grans imatges de l'era moderna del mundial: en la volta d'honor del Gran Premi de Sud-àfrica del 2004, Valentino Rossi es va aturar en un voral del circuit, va baixar de la Yamaha i, tot acaronant-la, la va començar a besar. Era la seva primera victòria plegats, tot just en la primera cursa de la temporada. Aquell dia, els que (encara) creiem que les manetes del pilot són el factor clau en el desenvolupament d'aquest esport d'alta tecnologia, varem tenir un argument definitiu per reafirmar-nos en les nostres creences. Feia uns mesos, la Yamaha era, col·loquialment, poc menys que un ferro; amb Valentino, es convertia en la moto desitjada. Obviament, els enginyers sempre hi tenen molt a veure, en tot això. Però algú els ha d'orientar, algú ha de decidir i, sobretot, algú ha de liderar.
Un altre exemple per defensar la teoria del factor humà, el tenim en el gairebé esotèric fenomen Stoner-Ducati. L'australià va ser campió el 2007 amb una moto que ningú més ha pogut domar. Curiosament, molts varen fer servir les suposades virtuts d'aquella Desmosedici, per restar valor al seu pilotatge, però fins ara, repetim, ningú més ha estat capaç de treure'n profit. Dos casos conceptualment idèntics però que varen ser tractats amb òptiques esbiaixades: mentre Valentino, amb la seva màgia, havia convertit la Yamaha en princesa, va ser la Ducati, bruixeria pura, la que va permetre Casey Stoner fer el gran salt de qualitat. Tot és opinable, és clar, i mai es podrà quantificar quin percentatge té cadascú en l'èxit d'un equip. Però el que sí que hauria de ser exigible, quan opinem, és una certa coherència.
Quan Valentino va passar a Yamaha, el 2004, vaig sentir una petita decepció. Com a seguidor fidel li reconeixia el valor d'abandonar Honda, però li retreia que no fos prou valent i romàntic per intentar l'aventura de guanyar amb Ducati. Amb aquella primera victòria a Sud-àfrica, els retrets van quedar en no-res. Però quan el 2007 Casey Stoner va ser capaç de guanyar amb Ducati, vaig reviure la decepció de tres anys abans: «Si t'haguessis atrevit, Valentino…» Avui, quatre anys més tard, el destí ha volgut que Rossi i Stoner tornin a ser motiu de comparació.