Sal­va­dor Servià ha escrit un lli­bre, Con­duir la vida, ple­na­ment reco­ma­na­ble des de molts punts de vista. És útil com a sim­ple entre­te­ni­ment, conté els grans trets auto­bi­ogràfics d'un per­so­natge poli­facètic –pilot, empre­sari, polític– que posi­tiva sem­pre les seves vivències per rever­tir situ­a­ci­ons com­pli­ca­des i tro­bar-hi la sor­tida. És a dir, un manual d'auto­a­juda d'aquests que pro­li­fe­ren d'uns anys ençà amb la diferència que no està plan­te­jat des d'un marc teòric, sinó escrit en pri­mera per­sona. L'ara direc­tor del cir­cuit de Cata­lu­nya l'estruc­tura en con­cep­tes, però també reserva alguns capítols a per­so­nat­ges que han mar­cat la seva vida. Un d'aquests capítols l'ocupa l'Agustí Boix París.

L'Agus­ti­net va ser l'amic, l'ins­ti­ga­dor i el res­pon­sa­ble que Sal­va­dor Servià des­cobrís que podia ser algú en el món de la com­pe­tició. Aquest rol impres­cin­di­ble en la història d'un espor­tista d'èxit el sabem els que ens hem mogut en l'entorn de les cur­ses i tenim una deter­mi­nada edat, però no havia trans­cen­dit més enllà, i en aquest sen­tit el lli­bre de Servià posa les coses al seu lloc.

L'Agus­ti­net és un pilot rapidíssim, fia­ble, ins­tin­tiu. Capaç de fer temps d'escàndol amb una cafe­tera. De ser tan ràpid com el mateix Servià, l'últim pilot que va der­ro­tar Car­los Sainz abans que fos campió del món. No és ensa­bo­nar, és la pura veri­tat. No va gua­nyar grans títols perquè les cur­ses eren cares i calia tre­ba­llar per viure. El seu tri­omf eren cadas­cun dels ges­tos d'admi­ració que aixe­cava a peu de revolt o mirant una llista de temps. Sis anys al seient de la dreta inten­tant estar a l'altura d'un pilot de tant nivell em per­me­ten sos­te­nir-ho sense dis­cussió. Vist amb pers­pec­tiva, un honor.

L'Agus­ti­net té prou anys més que jo com per haver estat el meu pare. De fet, anava a la mateixa escola i al mateix temps que el meu pare. Va ser ell qui em va intro­duir en les cur­ses. També va ser qui em va fer obrir els ulls al món, com l'oncle que explica al nebot el que el pare no pot –o no vol, o no sap, o no li convé, o no troba la manera, o no troba el moment– expli­car. La família et forja i t'acom­pa­nya, però quan és l'hora de volar sol, o tens prou empenta o l'empenta te l'ha de donar algú.

Vaig deci­dir ser peri­o­dista perquè m'apas­si­o­na­ven les cur­ses, aspi­rava a vin­cu­lar-m'hi d'alguna manera i de mecànica no en sabia res i a dalt del cotxe, mal­grat els esforços de l'Agus­ti­net, he d'adme­tre que no tenia nivell. Ni tenia diners. Aquest és l'ori­gen de la meva ima­ginària bio­gra­fia d'eman­ci­pat, en la qual l'Agus­ti­net té un capítol que escriuré amb molt d'orgull.