Una d'espanyols i francesos
Durant les llargues jornades del Tour en què el voluntariós Thomas Voeckler lluitava per no perdre el jersei de líder, vaig quedar ben tip de llegir i escoltar el menyspreu amb què es tractava des dels mitjans espanyols aquest ciclista francès. Un menyspreu cap a Voeckler en concret i cap a l'esport francès en general fet des de la prepotència dels nous rics, esportivament parlant, que ni tan sols s'han aturat a donar un cop d'ull a la història de l'esport i tampoc s'han fixat què hi ha al darrere de moltes de les competicions que els fan sentir realitzats, des del Tour fins a la copa del món de futbol.
Molts dels grans herois de l'esport espanyol tenen una gran i estreta relació amb França, ja sigui perquè han aconseguit les seves victòries en competicions que es fan en territori francès o que van impulsar francesos. Molts d'aquests herois no serien tan grans si féssim un exercici d'esport-ficció i esborréssim del seu palmarès tot allò que té a veure amb aquesta França i aquests francesos que tants espanyols miren per damunt de l'espatlla. Ja sé que el menyspreu és recíproc, però ara toca parlar del que toca parlar.
Miguel Indurain, Alberto Contador, Bahamontes, Ocaña, Perico Delgado, Óscar Pereiro i Carlos Sastre han guanyat algun cop el Tour de França. Com els contemplaria la història de l'esport sense les victòries aconseguides a França? Indurain seria un gran, però no un dels més grans. Contador també baixaria un graó i la resta passarien a ser ciclistes com tants que n'hi ha hagut. La victòria en el Tour de França és el que els dóna alguna cosa diferent. Ni el Giro, ni la Vuelta arriben a la sola de la sabata del Tour. I la Vuelta, per si algú no ho recorda, té actualment el mateix propietari que el Tour. La Vuelta a Espanya és francesa.
Anem al tennis. Rafael Nadal és gran. Molt gran. Ha guanyat com a mínim un cop els quatre tornejos del Gran Slam, a més de l'or olímpic, la copa Davis, i a més que ha estat el número 1 de l'ATP i que s'ha imposat en mil i un tornejos d'arreu del món. Però sense les sis victòries a París seria una mica menys gran.
I Fernando Alonso. Ara tothom és de Ferrari, però els dos títols mundials de fórmula 1 els va guanyar amb Renault, una marca, no cal recordar-ho, francesa, i cada cop que Alonso va pujar al podi en aquells anys, sonava l'himne espanyol, sí, però també La marsellesa.
Que el Tour, el Roland Garros i Renault són francesos tothom ho sap. I la relació que tenen la copa del món i l'Eurocopa de futbol –les dues joies de l'edad de oro del deporte español– amb França, també la sap tothom? La copa del món de futbol es va crear el 1930 impulsada pel francès Jules Rimet, que va ser president de la FIFA des del 1921 fins al 1954. El trofeu que es va donar al campió fins al 1970 portava el nom de trofeu Jules Rimet. També porta el nom d'un francès la copa que Iker Casillas va aixecar l'estiu del 2008 a l'antic Prater vienès quan la selecció espanyola va guanyar l'Eurocopa contra Alemanya. En aquest cas, la copa porta gravat el nom d'Henri Delaunay, el primer secretari general de la UEFA el 1954 i que ja en els anys vint va proposar crear un campionat d'Europa de seleccions. Delaunay va morir el 1955 i quan el 1960 es va crear l'Eurocopa, es va donar el seu nom al trofeu. I encara el porta. Tant menysprear els francesos i els tenen fins i tot a la sala de trofeus de la federació de futbol.