El torneig que havia de guanyar Tiger Woods l'ha guanyat un desconegut. El PGA ha estat per al debutant Keegan Bradley i l'exnúmero u ni tan sols va passar el tall de divendres. Més enllà de mesos sabàtics per qüestions personals i de lesions, Tiger Woods no ha passat de ser un jugador de golf del piló des que va retornar a la competició després de la revelació de les seves infidelitats matrimonials. Per molt que s'entreni, per molt que esculpeixi el seu swing, per molt que es convenci que el seu joc torna a ser sòlid, les seves actuacions en els camps de golf el desmenteixen. I potser aquell jugador que semblava indestructible no tornarà més. Probablement perquè el seu secret, la diferència respecte als altres, era la força mental.

Eldrick Woods va començar a jugar a golf als dos anys. El seu pare, oficial de l'exèrcit dels Estats Units, el va sotmetre a disciplina militar de ben petit en el seu aprenentatge del golf. El seu sobrenom, Tiger, li ve d'un homenatge que el seu pare va voler fer a un company d'armes durant la guerra del Vietnam. De seguida aquell nen es va convertir en un fenomen de precocitat: amb només tres anys va completar un recorregut de nou forats amb tan sols 48 cops i als vuit anys ja va guanyar el seu primer torneig internacional, l'Optimist Junior. La seva carrera com a jugador de golf va ser una successió de rècords i abans de complir vint anys ja va entrar en el professionalisme. No era cap desconegut, tothom l'esperava des de feia temps. El 1996 ja va guanyar dos tornejos de la PGA nord-americana i l'any següent ja va obtenir el seu primer torneig del Grand Slam, el Masters d'Augusta. De llavors fins al 2009 va dominar el món del golf amb suficiència i la seva unitat de mesura era arribar a superar els divuit majors de Jack Nicklaus. Està aturat als catorze. La seva superioritat estava basada sobretot en l'aspecte mental, la seva capacitat de concentració. Tots recordem aquella expressió intensa amb la mirada perduda i impenetrable en els moments més importants. El seu món era només el cop que havia d'executar. Es mantenia aïllat de tot: dels rivals, de la pressió, de les emocions. S'havia arribat a dir que era con si jugués en estat de trànsit. En un lloc tan exigent com és l'alta competició, en què hi ha tanta igualtat, ell marcava la diferència perquè mai perdia la concentració. Ni tan sols quan rebotia algun pal per un mal cop li costava tornar a entrar en la seva bombolla. Tots els rivals es van entrenar més, van anar al gimnàs, van millorar la seva competitivitat, però cap era capaç d'igualar la força mental de Tiger. Només se li recorda un moment de debilitat. En el US Open del 2006 no va passar el tall en un gran per primer cop en la seva carrera. Feia un mes que el seu pare havia mort de càncer. Allò ho va superar. Va tornar a guanyar. La seva crisi personal del 2009, en canvi, l'ha convertit en un jugador normal. Ressorgirà? Potser ja no ho sap ni ell.