Brad Rock, periodista del Deseret News, ens apropava fa tot just un parell de setmanes noves sobre Jerry Sloan, el prestigiós tècnic nord-americà de bàsquet al capdavant dels Utah Jazz durant 22 temporades, en la que és la més llarga trajectòria d'un entrenador en una mateixa franquícia en l'esport professional dels Estats Units. Jerry Sloan, fem memòria, va retirar-se de manera sorprenent el febrer passat. Expliquen les llengües anònimes i necessàriament indiscretes que per desavinences amb Deron Williams, jugador referència d'aleshores en l'equip de l'estat mormó. El senyor Sloan, savi desplaçat, no en va dir ni ase ni bèstia, de les especulacions, alimentant així la intriga pròpia dels silencis. Sí que va afirmar, respectuós amb el seu mutisme, que ja no se sentia “prou motivat” per continuar la seva tasca i que “era hora de tornar a casa”. “Mai vaig dir que no tornaria a entrenar”, assegurava a Brad Rock. “Potser vull entrenar els meus néts. No diria que no a aquesta proposta.” Amb 69 anys i després de més de 46 en el món professional, dels quals 32 a les banquetes, la falta de motivació no és mai una raó, és una veritat.

El discurs de la motivació, però, s'inscriu insensible a l'esfera de les lamentacions quan llegim que esportistes en plena pubertat del professionalisme apel·len a una nova motivació per emprendre una determinació o una altra. A quin grau de deshumanització s'ha arribat perquè jugadors de vint-i-pocs anys esgrimeixin falta de motivació a l'hora de buscar nous al·licients, raonant voluntat de canvi per poder continuar endavant? Ja sabem que en massa ocasions l'argument no deixa de ser un eufemisme per encobrir vel·leïtats inconfessables. Però, on situem totes aquelles vegades en què efectivament l'esportista pateix anèmia d'estímuls? Fa el que li agrada, té signats contractes generosos, pinta quadres si en té dèria i el qui no toca un cornetí mena la pressa. Però no està motivat. Ni és feliç.

Laments en aquesta línia conviuen plegats, també, amb un valor que detectat en el desús és ja un clàssic contemporani: la cultura de l'esforç. Educar en l'abnegació la persona que hi ha en l'esportista, instruir-lo en la responsabilitat del treball, és un afegit a la cada dia més inclassificable tasca dels entrenadors de l'actualitat. L'esport, professional o no, per excés o per defecte, marxa inevitable de bracet amb l'espectacle, i en el trajecte imparable fets essencials que en el passat no eren notícia ara són el pa nostre de cada dia. Algú s'imagina, per exemple, Audie Norris remarcant falta de motivació? O Darryl Middleton insistint en la necessitat d'esforçar-se més del que ho fa habitualment? No fa tant, tot i que la immediatesa imperant ens inciti a pensar el contrari, l'esportista era esforçat i estava motivat fos quina fos la realitat del dia a dia. I això era així de la mateixa manera que era tècnicament dotat. Naturalment que n'hi havia, d'excepcions, però la singularitat no era, com passa darrerament, la norma dominant.

“No tinc plans”, deia Jerry Sloan al periodista del Deseret News, interrogat sobre quin era el seu tarannà actual, un cop abandonat el professionalisme. “No conec els paràmetres d'estar retirat, llevat que has de menjar i dormir.” Quants jugadors en actiu, especialment de l'elit més obstinada, no s'apropiarien les paraules del savi Jerry?