Presoner de la seva obsessió
La covardia de José Mourinho de no reconèixer la seva agressió a Tito Vilanova i, a sobre, el menyspreu de dir que no el coneix el delata definitivament. S'ha acabat d'una vegada la teoria del teatre, de sostenir que el tècnic portuguès interpreta el paper de dolent quan vol i que en realitat ell és d'una altra manera. No he estat mai d'acord que els menyspreus, les teories de la conspiració, les tergiversacions, les manipulacions, les fanfarronades i tota la gamma de recursos miserables de Mourinho són una simple representació. Sempre he cregut que ell és així realment i que si planifica les seves intervencions (i les dels seus jugadors dins i fora del camp) és perquè té el cap segrestat per la seva pròpia obsessió. La seva obsessió va més enllà del Barça, que també ho és. Mourinho busca una cosa impossible i per això el que té és un deliri incurable. Vol el reconeixement universal , es creu capaç d'aconseguir el que vol i no accepta de cap manera que algú li ho impedeixi. La magnitud de la seva obsessió comporta un plantejament permanent d'ell contra el món i el món contra ell.
Es poden negar algunes realitats, es poden dissimular algunes evidències. Tots ho hem fet alguns cops. Però no tantes coses ni tantes vegades. Per molt que a vegades pugui tenir un punt de raó, no es pot construir una realitat paral·lela com la que Mourinho intenta plantejar en la rivalitat Barça-Madrid. Barça-Mourinho, en la seva versió. Perquè per a ell el Madrid és un simple vehicle. Dijous de matinada va perdre una magnífica oportunitat per demanar disculpes per les imatges que tothom ha vist del seu atac a Tito Vilanova. En l'aspecte personal, ha quedat definitivament retratat. Va perdre el control i, posteriorment, es va comportar a la sala de premsa com la pitjor de les persones. És com és i desgraciadament potser no hi ha res a fer.
En l'aspecte professional, en canvi, sí que cal que algú intervingui. Guardiola va tenir en calent la calma, la responsabilitat i l'educació d'apagar el foc que s'havia encès. En fred, però, el que ha d'intervenir amb fermesa és el club blaugrana. No es pot esperar que ho faci el Real Madrid de Florentino Pérez, que li exigeixi una disculpa i una rectificació del seu comportament. No passarà. I pel que va passar i perquè el Madrid no actuarà, Sandro Rosell ha de valorar molt bé el que ha de fer. Si va dir a final de temporada que a la més petita la seva directiva es plantejaria trencar formalment relacions amb el club blanc, l'hora de fer-ho ha arribat ben aviat. No es pot deixar passar el que un alt representant del Real Madrid va fer a l'ajudant de Pep Guardiola sense més, ni apel·lant altre cop a la responsabilitat. Però no ha de quedar aquí. La federació espanyola ha d'intervenir. No ho va fer quan es van denunciar els arbitratges, l'adulteració del calendari o per les acusacions de dopatge. Però la temporada no pot començar com l'ha plantejat Mourinho. Si no, com va dir Guardiola, prendrem mal. El pitjor que pot passar és que algú acabi agredint Mourinho i que encara es pugui presentar com a víctima.
Notícies
Dilluns,25 novembre 2024