Presoner de la seva obsessió

La covar­dia de José Mou­rinho de no reconèixer la seva agressió a Tito Vila­nova i, a sobre, el menys­preu de dir que no el coneix el delata defi­ni­ti­va­ment. S'ha aca­bat d'una vegada la teo­ria del tea­tre, de sos­te­nir que el tècnic por­tuguès inter­preta el paper de dolent quan vol i que en rea­li­tat ell és d'una altra manera. No he estat mai d'acord que els menys­preus, les teo­ries de la cons­pi­ració, les ter­gi­ver­sa­ci­ons, les mani­pu­la­ci­ons, les fan­far­ro­na­des i tota la gamma de recur­sos mise­ra­bles de Mou­rinho són una sim­ple repre­sen­tació. Sem­pre he cre­gut que ell és així real­ment i que si pla­ni­fica les seves inter­ven­ci­ons (i les dels seus juga­dors dins i fora del camp) és perquè té el cap segres­tat per la seva pròpia obsessió. La seva obsessió va més enllà del Barça, que també ho és. Mou­rinho busca una cosa impos­si­ble i per això el que té és un deliri incu­ra­ble. Vol el reco­nei­xe­ment uni­ver­sal , es creu capaç d'acon­se­guir el que vol i no accepta de cap manera que algú li ho impe­deixi. La mag­ni­tud de la seva obsessió com­porta un plan­te­ja­ment per­ma­nent d'ell con­tra el món i el món con­tra ell.

Es poden negar algu­nes rea­li­tats, es poden dis­si­mu­lar algu­nes evidències. Tots ho hem fet alguns cops. Però no tan­tes coses ni tan­tes vega­des. Per molt que a vega­des pugui tenir un punt de raó, no es pot cons­truir una rea­li­tat paral·lela com la que Mou­rinho intenta plan­te­jar en la riva­li­tat Barça-Madrid. Barça-Mou­rinho, en la seva versió. Perquè per a ell el Madrid és un sim­ple vehi­cle. Dijous de mati­nada va per­dre una magnífica opor­tu­ni­tat per dema­nar dis­cul­pes per les imat­ges que tot­hom ha vist del seu atac a Tito Vila­nova. En l'aspecte per­so­nal, ha que­dat defi­ni­ti­va­ment retra­tat. Va per­dre el con­trol i, poste­ri­or­ment, es va com­por­tar a la sala de premsa com la pit­jor de les per­so­nes. És com és i des­gra­ci­a­da­ment pot­ser no hi ha res a fer.

En l'aspecte pro­fes­si­o­nal, en canvi, sí que cal que algú inter­vin­gui. Guar­di­ola va tenir en calent la calma, la res­pon­sa­bi­li­tat i l'edu­cació d'apa­gar el foc que s'havia encès. En fred, però, el que ha d'inter­ve­nir amb fer­mesa és el club blau­grana. No es pot espe­rar que ho faci el Real Madrid de Flo­ren­tino Pérez, que li exi­geixi una dis­culpa i una rec­ti­fi­cació del seu com­por­ta­ment. No pas­sarà. I pel que va pas­sar i perquè el Madrid no actuarà, San­dro Rosell ha de valo­rar molt bé el que ha de fer. Si va dir a final de tem­po­rada que a la més petita la seva direc­tiva es plan­te­ja­ria tren­car for­mal­ment rela­ci­ons amb el club blanc, l'hora de fer-ho ha arri­bat ben aviat. No es pot dei­xar pas­sar el que un alt repre­sen­tant del Real Madrid va fer a l'aju­dant de Pep Guar­di­ola sense més, ni apel·lant altre cop a la res­pon­sa­bi­li­tat. Però no ha de que­dar aquí. La fede­ració espa­nyola ha d'inter­ve­nir. No ho va fer quan es van denun­ciar els arbi­trat­ges, l'adul­te­ració del calen­dari o per les acu­sa­ci­ons de dopatge. Però la tem­po­rada no pot començar com l'ha plan­te­jat Mou­rinho. Si no, com va dir Guar­di­ola, pren­drem mal. El pit­jor que pot pas­sar és que algú acabi agre­dint Mou­rinho i que encara es pugui pre­sen­tar com a víctima.