Més frustració blanca
La Supercopa pot tenir un valor relatiu, però un clàssic sempre té efectes seriosos. I més en temps de Mourinho. Ahir va enviar els seus jugadors a la revolta i ell mateix va atacar Vilanova. La ràbia de Mourinho per la derrota és directament proporcional a la importància que va donar a aquesta competició. El Barça, més que sumar un altre títol, va agreujar la frustració blanca. Un equip en preparació va superar-ne un altre que va exposar la seva obsessió. Sigui com sigui, les coses no canvien: continua la supremacia del Barça i el Madrid perd sense saber perdre.
A banda del final, aquesta és la mena de partits que s'espera del Barça i el Madrid. Sobretot del Madrid. El Barça sempre hi és. Una contraposició de qualitats, una confrontació de propostes. Fins que els blancs van quedar-se amb l'únic recurs de la violència. La primera part va ser summament vibrant. Exuberància física del Madrid i capacitat competitiva del Barça. El Barça sempre amenaçador amb la pilota, el Madrid sempre intimidador amb les cames. Amb les intencions clares, l'execució de les propostes va perjudicar els dos equips. Els blancs van sobrepressionar tant que quan van tenir la pilota no es van recordar de jugar. Passar de l'agressivitat a la subtilesa no és fàcil. Presos de l'excitació, els va faltar el punt de calma necessari en la combinació per ser més precisos en els atacs a Valdés. Els blaugrana, en canvi, van voler jugar tant amb la pilota que es van acabar sobreexposant a perdre-la i no van aprofitar prou els espais. A més, al Barça l'interessava córrer poc i ho va haver de fer molt. La línia defensiva es mantenia enrere independentment de si Messi i companyia atacaven o de si ho feia el Madrid. Les transicions del Barça no eren en bloc. Les poques vegades que el Barça va ficar-se dins el camp rival en bloc i jugant la pilota, el Madrid va patir molt. En aquest context va arribar el gol del Barça. Messi es va situar d'enllaç i Iniesta va envair l'espai del davanter centre que l'argentí no utilitza si no és per encarar porteria. El toc subtil del manxec va posar el Barça va ser una mostra de la principal qualitat d'aquest Barça curt de forma física: la qualitat individual. El gol, però, va aturar una mica el ritme del Barça. El Madrid va tornar a la càrrega. I el seu gol també va ser una mostra de la seva manera de jugar: mig atropellat, mig confús. Però letal. El Barça avançava subtilment i el Madrid, pel broc gros. Resultat, empat. Fins que el Barça va reunir prou gent, en un córner, per tornar a sembrar el desconcert a l'àrea de Casillas amb una subtilitat de Piqué que Messi va enviar a la xarxa amb un toc encara més delicat. 2-1.
A la segona part, el Madrid, més que perill, va crear tensió. Una agressió de Marcelo a Messi sense sanció va marcar el partit. Tens, travat. La falta de continuïtat va perjudicar el Barça i en una altra confusió a l'àrea el Madrid va empatar. El Barça va respondre,a temps, a la seva manera: una combinació fulgurant i gol de Messi. 3-2. Batussa i final.
Publicat a
Notícies
Dilluns,25 novembre 2024