No hi ha les més significatives, però Catalunya té reconegudes internacionalment una vintena de seleccions esportives, com explicava dimecres aquest diari. Déu n'hi do. Si més no, serveixen per demostrar que quan hi ha voluntat és possible. Voluntat dels interessats, però al capdavall el que cal és voluntat política. Però no vull pas entrar en aquest terreny, ara. Tot i que entre tots l'hem tenir plantejat permanentment. Volia parlar més del potencial esportiu català al món. Perquè és cert que algunes d'aquestes seleccions són capdavanteres. També tenim clubs de diferents disciplines que són primeres referències mundials, més enllà de l'emblemàtic Barça, tantes vegades substitutiu del simbolisme que no poden representar les seleccions catalanes. I en els esports col·lectius, abunden els esportistes catalans que tenen protagonisme destacat en les seleccions espanyoles com a únic vehicle de participació internacional. Ja no diguem les seleccions d'hoquei herba o sobre patins, waterpolo, bàsquet i fins i tot la selecció espanyola de futbol, conduïda per un bon grapat de jugadors catalans als màxims títols. O esportistes com Andrea Fuentes, entrevistada també dimecres a El 9, o Marc Márquez, Dani Pedrosa i Maverick Viñales, o Jaume Alguersuari, o un tennista com Rafa Nadal, mallorquí i membre del Tennis Barcelona, o ciclistes com Joaquim Rodríguez, i paro sabent que me'n deixo un bon grapat.

Però Catalunya també excel·leix esportivament gràcies a esportistes o tècnics que triomfen a l'estranger. Penso en el cas de Joan Jané, protagonista fa uns dies a El 9 i a molts mitjans amb motiu del seu èxit com a seleccionador femení de waterpolo a la Xina. El que ha aconseguit Jané des que a finals del 2007 va assumir el repte d'entrenar les jugadors xineses és extraordinari i, sobretot, evidencia que és un dels millors tècnics del món. En poc mesos va aconseguir un cinquè lloc per a les xineses en els seus Jocs Olímpics el 2008. I aquest estiu han aconseguit el subcampionat del món a Xangai. Jané reconeix que va acceptar l'oferta xinesa perquè no en va tenir cap d'aquí o d'alguna altra potència del waterpolo. Han passat anys, però cap entrenador ha repetit tants èxits com va aconseguir ell com a seleccionador espanyol: el títol Olímpic el 1996 i el campionat del món el 1998 i el 2001, amb genis del waterpolo com Estiarte, Txiqui Sans, Rollan, Ballart i altres. Joan Jané també va tenir la perspicàcia, quan encara era jugador (també dels millors que hi ha hagut), de convèncer Estiarte de deixar el seu Manresa natal per anar al CN Barcelona quan era un jovenet que començava a destacar. Més tard, junts van liderar els grans èxits de la selecció espanyola de waterpolo, després de la plata a Barcelona 92 amb el polèmic Dragan Matutinovic. Jané arribarà a Londres 2012 amb el protagonisme merescudament recuperat. I després...