Que el malalt declami en l'oblit
Prou, s'ha acabat. Tot té un final. I si és el cas que aquest no s'albira en la proximitat, caldrà accelerar-lo.
L'entrenador del Madrid s'ha situat, aquesta vegada de manera definitiva, més enllà del bé i del mal. I això s'ha d'acabar, ha de veure el seu final. L'entrenador del Madrid, aquell que posa dits a ulls d'altri i que trepitja caps a discreció, ha arribat a un punt en què demana a crits que el tanquin, com qualsevol pobre desgraciat. No es pot estar dins dels límits de la humanitat i actuar amb la impunitat amb què ho fa. Temps enrere es deia d'ell que feia teatre, però d'un temps cap aquí estem assistint a la veritable realitat: no fa teatre, és així. Està malalt. I com que els estaments que regeixen la martingala futbolística que ens subjuga no faran el pas –ni per descomptat el que passa per ser el seu ser superior–, toca fer-lo a la premsa. Comencem nosaltres i que s'hi afegeixi tota la que actua des de la honestedat i el respecte per la professió. És molt senzill. El mateix entrenador del Madrid i Josep Guardiola ens van ensenyar el camí al final de la temporada passada: el tècnic blanc no assistint a les rodes de premsa; el blaugrana, no anomenant pel seu nom al tècnic blanc. Aquest és l'escenari: la ignorància absoluta, incondicional.
Fora dels mitjans
El seu silenci, la seva recepta, serà avui la nostra medicina. A partir d'ara anirem a les rodes de premsa del que posa dits a ulls d'altri, ens asseurem, escoltarem i no farem cap pregunta. Cap ni una, ens donin torn o no. Que parli, que digui i que declami totes les ditirambes possibles. En aquell mateix moment, a les ràdios, qualsevol cosa que el silenciï. Cap paraula seva feta pública. Cap coma seva escrita a la premsa. Cap entonació seva difosa per les televisions. Sense la premsa, l'entrenador del Madrid no existeix, no és ningú. Responem a una conducta circumscrita més enllà del bé i del mal amb civisme. No hi ha lluita si un no vol. Ni escriurem ni citarem el seu nom. Oblit, amnèsia total. No només això. Tampoc publicarem cap fotografia del subjecte a la premsa, ni cap imatge seva serà retransmesa per les televisions. El Madrid té prou entitat per generar milers d'imatges. Ell no ens cal per il·lustrar-lo. No el necessitem per pintar cap, absolutament cap notícia del Madrid. Si toca retratar-ne alguna de l'entrenador del Madrid ho podrem fer, per exemple, amb una banqueta buida. Comencem aquí a casa, amb fermesa. Que la premsa del país faci el pas, i tard o d'hora fins i tot els col·legues d'enllà s'hi afegiran.
Quan l'entrenador que trepitja caps va arribar a la banqueta del Madrid es deia que era per guanyar títols. Mentida. Després, quan això no anava ni el joc, evidentment, no acompanyava, es va començar a considerar-lo un mestre en el domini de tot allò que no és futbol. Però dimecres passat, superada la mitjanit, va quedar definitivament demostrat que això també era una altra mentida. L'entrenador del Madrid fa temps que ni pertany al món del futbol ni tampoc al del que no és futbol: pertany al món de la violència, està malalt i com a tal se l'ha de considerar. Desterrem-lo del fet públic, vetem-lo del món de l'esport. Apartem les criatures, fem exercici de seny i civisme. Continuem el nostre camí i oblidem el seu nom. Pels segles dels segles.
