A Pep Guardiola li van preguntar, després de guanyar el Gamper, si l'equip podia jugar millor. Perfeccionista nat, va dir que sí, evidentment. A part de posar-se més en forma física, també va apuntar unes quantes coses que els seus jugadors poden fer més bé. “Sempre es pot millorar”, és el leitmotiv que repeteix quan li fan aquesta pregunta. És clar que la gràcia seria que digués que no. Llavors els periodistes ja tindríem el titular que buscàvem: “És impossible fer-ho més bé” I el subtítol: “Guardiola creu que el seu equip ha aconseguit la perfecció.” “No es pot jugar més bé a futbol” és també una manera que tenen els aficionats d'admirar-se de l'equip de Guardiola. A ulls de simple aficionat costa de creure que aquest equip pugui jugar més bé a futbol, a pesar de l'evidència que s'ha estat superant temporada a temporada.

Hi ha ulls, però, que sí que tenen la capacitat de veure-hi més enllà, de veure més coses en un partit que la majoria de mortals. Dilluns vaig tenir el privilegi de veure el Barça-Nàpols assegut al costat de Josep Maria Fusté i Carles Rexach. No haver de veure el partit amb ulls d'analista em va permetre el plaer de gaudir-lo com a aficionat. De gaudir-lo doblement, perquè els comentaris de les dues velles glòries blaugrana eren un al·licient a l'altura del partidàs dels jugadors. D'entrada, puc confirmar una cosa: quan Guardiola diu que el seu equip pot millorar en “moltes coses” no s'està expressant amb falsa modèstia. Sentint els comentaris de Fusté i Rexach, cada jugada es pot fer millor. Entre gol i gol, no paraven de donar instruccions als jugadors, de criticar decisions, d'animar a espavilar-se...: “Obre-la!”, “Desmarca't”, “Treu-la de pressa”, “No! A l'altre costat, home”, “Ara, ara... Massa tard!”, “Posa-la-hi a l'espai”, “Què fas?”, “Ara sí: Gooool!” Buf, si hi ha marge de millora! Vostès pensaran que aquests comentaris també els fan vostès mateixos o el del costat. Jo també els faig. Però hi ha una diferència fonamental: jo, i vostès, segur que ens equivoquem més que no l'encertem, que fins i tot amb les decisions que acaben prenent els jugadors sobre el camp ens desmenteixen les opcions que apuntem precipitadament. Fusté i Rexach s'equivoquen molt poc. La majoria dels seus comentaris en temps real milloren la jugada mentre s'està desenvolupant. En dono fe. La diferència és molt senzilla de formular: ells veuen el futbol amb ulls de futbolista, nosaltres no. Si ells i Guardiola diuen que l'equip ho pot fer més bé, és perquè és veritat.

També vaig aprendre una altra cosa. Fusté i Rexach són dos veterans venerables, es van fent grans, però encara són futbolistes. Un futbolista no deixa mai de ser-ho. En realitat, no estaven comentant el partit en veu alta, l'estaven jugant. No em vaig poder estar de tocar-los la fibra: “Hauríeu disfrutat jugant amb aquests jugadors, eh!” No calia resposta. Només s'havia de veure com els hi brillaven els ulls.