La Lliga de Futbol Professional continua la seva cursa per atrapar diners on sigui. La complicada situació econòmica de la majoria dels clubs que té associats ha activat en els responsables de la patronal tota la imaginació de què són capaços. La LFP ha prioritzat la seva voracitat recaptadora abans que fer complir als seus clubs les normes de bona gestió. Com si només fos una qüestió d'ingressar més diners, com si els problemes de fons s'haguessin d'arreglar només amb més recaptació, Astiazarán no deixa res per verd. Amb l'arrencada de la lliga ja tenim plantejat el conflicte sobre el cànon que vol cobrar a les emissores de ràdio per transmetre els partits. El primer, el Girona-Elx, ja es va disputar sense periodistes a les cabines de premsa. I en la resta de la jornada les dues parts han plantejat posicions de força. Els més perjudicats, d'entrada, són els aficionats. Com quasi sempre.

No sé veure en la decisió de la LFP més que afany recaptador. És més, trobo que el concepte d'impost revolucionari s'adapta més a la situació. No és només una qüestió del dret a la informació. El plantejament del cànon ja sembla pervers des de la creació del concepte de “drets radiofònics”. Què són aquests drets? Puc entendre què són els drets d'imatge o audiovisuals, encara que sigui perquè tenen un valor en el mercat i perquè se'ls disputen els operadors de televisió. Qui se'ls queda els pot comercialitzar, i no els té no pot emetre partits. Això s'entén i per això de les televisions prové la part més gran dels ingressos dels clubs de futbol. Una altra qüestió és si el que paguen està sobredimensionat, que segurament sí. Però els “drets radiofònics” no són el mateix. No són res, en realitat. Per això no tenen valor en el mercat. Per tant, fer pagar per transmetre partits per ràdio no és voler cobrar per un drets, és un impost revolucionari. És dir: els clubs són meus, l'organització de la competició és meva, els estadis són meus (si no són municipals), l'espectacle és meu, tot és meu; per tant, faig pagar el que vull per tot el que vull. Si s'imposa aquest raonament totalitari, els pròxims, si l'apel·lació al dret a la informació no ho evita, seran els mitjans de comunicació escrits.

La LFP perd de vista una cosa fonamental. Com tantes altres vegades. El futbol, de manera directa o indirecta, el paguen els aficionats: com a socis o accionistes, pagant les entrades als camps, com a abonats a les televisions, com a consumidors de productes esportius o relacionats. El futbol tampoc no seria un esport de masses sense els mitjans de la comunicació, amb la premsa i la ràdio com els més antics. La televisió és una altra dimensió i per això va a part. I l'última trampa de la LFP: les emissores fan negoci amb la transmissió de partits. Sí, com qualsevol mitjà de comunicació que vulgui ser una empresa que dóna feina a gent i que no pot beure d'un pou de diners sense fons. Com sí que fan molts clubs de futbol, per cert.