Potser vaig equivocat, però l'última vegada que recordo que es van posar d'acord el PP i el PSOE en un tema substancial va ser per anar contra les legítimes aspiracions de Catalunya de competir internacionalment i oficialment en el mundial d'hoquei sobre patins. Quan hi ha Catalunya pel mig, ja ens ho va dir Josep Pla: no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d'esquerres.

Ara tornaran a votar junts per implantar un sostre del deute públic. Amics de l'esport, no us penseu que això no va amb vosaltres. Som prou capaços d'entendre que limitar l'endeutament de les administracions –estatal, comunidades autónomas i locals– va en favor de l'estabilitat, però fa temps que ens afaitem, i si aquesta limitació –constitucional o via llei– no va acompanyada d'una altra que posi sostre a la transferència de riquesa via impostos, només servirà per incrementar la nostra precarietat. Perquè la perpetuació del dèficit fiscal català té, entre moltes altres destinacions, i per posar només alguns exemples, mantenir els 180 milions de subvenció al Consell Superior d'Esports (CSD), continuar cultivant els deliris de grandesa de José Luis Sáez i la Federació Espanyola de Bàsquet, mantenir Carmelo Paniagua al capdavant del patinatge perquè vigili els catalans traïdors... Compareu les reduccions de pressupost del CSD (6,7% el 2010 per un deute acumulat de prop de 250 milions) amb la tisorada monumental que s'ha hagut d'empassar Ivan Tibau en la secretaria general de l'Esport (36% aquest any). És a dir, com en els pressupostos generals dels governs, a dues velocitats. I encara ens volen exigir que retallem més.

Comparar les magnituds de les retallades només ens pot portar a una conclusió: que mentre l'esport espanyol s'ajusta, l'esport català s'escanya. I que patirem per organitzar copes, torneigs i trofeus de les nacions, copes Amèrica d'hoquei patins i, en general, qualsevol manifestació que, per raó de la cita planiana del primer paràgraf, ens hem de pagar del primer a l'últim cèntim perquè de fora no ens ajudaran. L'asfíxia econòmica és un tractament de fons efectiu a llarg termini i si és per aquesta via indirecta que es planteja ara, és una estratègia silenciosa i que deixa poc rastre. Però no és indolora i ens hem de queixar. Pronostico ara que el PP i el PSOE voldran que el sostre de dèficit de les administracions perifèriques sigui menor que la central.

Sempre és el mateix. Parteixen de no sé quin principi de superioritat –imperial, deu ser– que subverteix tota puresa democràtica. Com que el subjecte de sobirania és el pueblo español i això serveix per negar el pa i els drets a la resta. L'assumpte de l'estelada de Cesc Fàbregas a Mònaco no té res a veure amb el sostre del deute, però tota la pretesa polèmica respon al mateix mecanisme mental: Cesc no té cap dret a exhibir cap bandera que no agradi als cavernícoles del celtiberia show. Perquè els molesta qualsevol símbol de dissidència, perquè l'odien. I insulten i amenacen amb impunitat. Al revés no pot ser perquè ningú té cap dret a sortir del que dicta la caverna. I com que aquesta asimetria està tan arrelada, el bon jan de Cesc ha de sortir a demanar disculpes per portar una bandera. Definitivament, no hi ha solució. Ivan Tibau va dir que sense independència no tindríem seleccions. M'atreveixo a anar més enllà: sense independència, la metzina de l'ofegament econòmic ens deixarà sense seleccions, sense símbols i sense res.