Ara sí que la primera jornada (la segona, de fet) està completa. El Barça ja ha parlat. Un llenguatge encara més estètic, més harmònic, i més devastador. És l'hora dels plantejaments, no de les conclusions. Hi havia expectació per com solucionaria Guardiola les baixes a la defensa. En Pep va fer de Johan. Va portar Cruyff al segle XXI. Es va plantejar: no tenim defenses. Se li va aparèixer Cruyff i la decisió va ser fàcil: jugarem sense. No només va plantejar un 3-4-3, va decidir que per no haver de defensar, atacaria tota l'estona. Més que mai. L'alineació, a part del dibuix, contenia més respostes futbolístiques. Quatre campions del món no eren a l'onze: Puyol, Piqué, Xavi, Villa. I l'equip va jugar bé, va ser competitiu i va fer gols. Sí que hi havia els dos fitxatges, Cesc i Alexis, i també Thiago. No es va notar que eren nous. O sí: aporten coses noves. I de seguida es va veure que Cesc i Thiago poden jugar junts i fer-ho molt bé. I Cesc i Messi caben junts i es barregen bé en l'espai de fals davanter centre, i cadascun fa les excursions que li sembla.

Tot el partit del Barça va ser un devessall d'afirmacions. Fins i tot, en determinats moments l'equip de Guardiola va ser més espectacular a l'hora de robar la pilota que en fase atacant. Bé, s'ha de precisar que quan el Barça pressiona per robar la pilota ja està atacant. També s'ha de dir que el Barça juga altres partits, la majoria, amb tres defenses o menys sempre que té la pilota. Però mai havia jugat amb tants migcampistes. Dos dels tres defenses també ho són: Busquets i Mascherano. I entremig de tots, Iniesta, que no només no va trobar a faltar espais amb tanta companyia, sinó que va dirigir l'orquestra amb més harmonia que mai. Per passar l'escombra on calgués, Keita, el jugador més abnegat.

El Vila-real es preparava, com altres vegades, per a una disputa renyida per la pilota. No la va ni flairar. En totes les accions hi havia més jugadors del Barça. Els blaugrana van jugar més que rematar. Però quan la jugada els va portar davant Diego López, van dur la pilota a la xarxa. Van interpretar molt bé tàcticament el que volia Guardiola. Tot el partit en va ser una mostra. Però el primer gol va ser l'evidència. Thiago va avançar per l'eix central, on Cesc i Messi li van deixar passadís. No només no es van fer nosa, sinó que van crear més espais que mai. Hi van contribuir Pedro i Alexis, que van mantenir el camp molt obert. Mentre el Vila-real va estar replegat al seu camp, els dos extrems es van aplicar a aquesta funció, i sobretot el xilè va entrar poc en joc. Només de començar la segona part, però, amb el Vila-real que va intentar, sense èxit, avançar línies, Alexis va demostrar que amb espais en profunditat és un punyal. I que fa gols, i en farà més. 3-0 només de començar la segona part. Quan ja havien marcat els tres nous, Messi va decidir que ja era la seva hora. Va combinar amb Iniesta i als sis minuts de la segona part ja hi havia el 4-0 al marcador. I després, el cinquè. Sublim. El Madrid augmenta la seva contundència, el Barça respon amb més harmonia. El duel a distància també promet.