La diferència no són només els diners
Hi va haver una època, no tan llunyana com pot semblar, en què el Barça era el club més ric del món per la simple regla de tres que era el que tenia més socis i que amb les seves quotes tenia prou poder adquisitiu per fitxar els jugadors que volgués. I ho feia. Però no guanyava. Bé, sí, una lliga cada onze anys, o cada catorze, i algunes recopes. Però cada temporada la cantarella era la mateixa: per plantilla, no havia de tenir rival. Bé, sí, el Real Madrid. Sempre era el mateix: el Madrid i el Barça jugaven amb avantatge respecte a la resta de rivals. Tenien molts més diners i no s'hi podia competir. Però llavors passava que el Barça perdia per un a zero a El Plantío o al Carlos Tartiere i les lligues se li esfumaven. Les solia guanyar el Madrid, però també en van guanyar l'Athletic, la Real Sociedad, l'Atlético de Madrid, el Deportivo i el València. D'aquells anys, en què no es culpava encara els drets televisius de la diferència esportiva entre uns i altres, queda una escena reveladora de la manera que volien competir molts presidents de club contra els dos colossos. Moltes vegades no era per poder fitxar els millors jugadors, sinó per poder presumir de gastar tant com el Madrid o el Barça. A finals de juliol de 1998, el Betis va presentar el que llavors era el fitxatge més car de la història del futbol: Denilson. Els 5.400 milions de pessetes (32 milions d'euros d'ara) que Manuel Ruiz de Lopera va decidir pagar per l'esquerrà brasiler superaven de llarg, per exemple, el que el Barça va ingressar quan l'Inter de Milà se'n va endur Ronaldo (26 milions d'euros), el jugador mundial del moment. El que Lopera, i altres presidents de l'època, volien no era trobar jugadors bons jugadors a un preu assequible, sinó presumir de pagar més que els grans clubs de la lliga o del món. “Ningú s'ha gastat més diners que el Betis. Aquí tenim la millor cama esquerra del món i els especialistes saben que ara el Betis té la millor banda esquerra del món”, va presumir Lopera. Vostès ja saben quina va ser la carrera de Denilson i què va ser d'aquell Betis.
He pensat en aquell Barça i en aquest moment de glòria de Lopera ara que s'està posant de moda entre els clubs de la lliga culpar del domini del Barça i el Madrid el repartiment dels drets televisius. No es pot negar que tots dos (i no només per les teles) tenen avantatge a l'hora de pagar grans traspassos. Però no en una proporció gaire diferent que sempre. I també és cert que si el Madrid està a prop del Barça és perquè en els últims quatre o cinc anys s'ha gastat més de set-cents milions d'euros en fitxatges. O sigui, sí, els diners fan diferència. Però no tota. Una, perquè s'han de saber gastar, i em temo que amb més diners es veurien encara molts Loperas que reproduirien el Barça dels vuitanta. I l'altra, que la diferència del Barça, que la fan molts jugadors de baix cost perquè estan fets al planter, és per una excel·lència futbolística que no prové dels diners, sinó d'un model.
Publicat a
Notícies
Dilluns,25 novembre 2024