Un conte de fades, o no...
Hi havia una vegada un club de futbol que duia els colors blau i grana perquè també són els del cantó suís del seu fundador que estava vivint una època de felicitat sense precedents. Una colla de jugadors, la majoria fets al planter de la casa, i un entrenador que era l'admiració de tot el món guanyaven molts títols i jugaven a futbol com els àngels. La felicitat i l'orgull per aquell equip eren els sentiments comuns i unànimement compartits pels socis i els aficionats de tot el món. Res no enfosquia aquell paisatge i aquell moment, més enllà de les malifetes que instigava l'entrenador del màxim rival i que seguien fidelment els seus jugadors i que tenien l'ànima en el president del club, que anava vestit de color blanc com la llet que regalimava una armada mediàtica. Però no, ni això no enfosquia la felicitat dels blau i grana.
Però la felicitat mai no és completa i sí que en l'àmbit institucional hi havia una lluita soterrada entre els dirigents del moment i els seus antecessors per velles disputes i rancúnies més personals que de concepte de club. S'havien passat anys llançant-se ganivets, de dins a fora i de fora a dins, i quan van deixar de governar uns van entrar a fer-ho els altres. Els nous directius van tenir algun gest de concòrdia amb el president sortint, com quan el van convidar al torneig d'estiu del club perquè recollís amb l'equip el títol de lliga de la temporada anterior. Però allò va ser un miratge. La majoria de la junta i l'assemblea de compromissaris van votar a favor de demanar responsabilitat judicial als anteriors gestors per les pèrdues de l'últim any de mandat. La resposta no es va fer esperar, i la junta sortint va impugnar l'assemblea i va criticar decisions de la nova junta atacant-la públicament, mentre que la nova directiva llançava dards enverinats als anteriors gestors tant si venia a tomb com si no. El president d'honor que havia nomenat amb calçador l'antic president va retornar de mala manera la insígnia i el càrrec, i com a vella glòria i inspirador del model de l'equip de futbol sovint opinava sobre qüestions del club. Mentre elogiava sense mesura l'equip i l'entrenador, criticava amb severitat el president i la directiva. L'última vegada parlava de “coses rares que fan sospitar”, tot i que mai no havia parlat en aquests termes de relacions dels anteriors directius amb països de l'Àsia central o de fitxatges de brasilers que mai es van posar la samarreta blau i grana.
Sobretot quan l'equip no jugava, sempre s'atiava aquest conflicte latent. Fins que un dia la nova directiva, poc abans de l'assemblea anual de compromissaris, va decidir tenir un gest de generositat. Com que la situació econòmica estava ben encarrilada i previsiblement l'assemblea votaria a favor de dur publicitat d'un país de l'Orient Mitjà a la samarreta, va creure que l'únic que faltava per a la felicitat completa era buscar la pau social. I per això també va posar a l'ordre del dia de l'assemblea la revocació de l'acord de demanda de responsabilitat.
I el dia 24 de setembre de 2011...
Publicat a
Notícies
Dilluns,25 novembre 2024