Pep Guar­di­ola diu que ell no té cap mèrit espe­cial. I té raó. Va néixer en una família nor­mal, gent sen­zi­lla, tre­ba­lla­dora i honesta, com­pli­dora. I ell ha sigut així. Ningú li ha rega­lat res, tot ho ha acon­se­guit amb esforç. “A una per­sona se la coneix quan es coneix el seu entorn fami­liar”, va dir Mònica Ter­ri­bas. És cert, Guar­di­ola està fet de bon mate­rial, és el resul­tat d'un con­text, d'un entorn fami­liar i social. Lla­vors, ell ha sabut apli­car aquest equi­pa­ment de sèrie a tot el que ha fet. Tre­ba­llar, per­sis­tir, llui­tar con­tra les adver­si­tats, saber enten­dre bé d'on vénen els èxits. “Una mala manera de viure és pen­sar que el món està con­tra tu”, va recor­dar Ter­ri­bas que Guar­di­ola va dir quan el van absol­dre de dopatge. Acti­tud posi­tiva, passió per la feina. Per la família, pels amics, pels com­panys, per la gent en gene­ral. Per la vida, en defi­ni­tiva. A Guar­di­ola només li negaré la raó en una cosa. Aquell ins­tant espe­cial que dóna sen­tit a la seva feina i que diu que és quan, en la soli­tud del seu des­patx on estu­dia els vídeos del rivals, nota com un clic!, que ja ho té: “demà gua­nyem”, aquest “moment d'or”, doncs, pot­ser sí que en algun moment el tenim tots alguna vegada en el que fem, però en ell revela una cosa que pot­ser ni ell mateix sap i que sí que el fa dife­rent als altres. Guar­di­ola segu­ra­ment és la per­sona que ha entès més bé el fut­bol de la història: com a joc i com a sis­tema d'orga­nit­zació humana.

Ho veuen, però, que més enllà d'això, Pep Guar­di­ola no té cap mèrit espe­cial? No em diguin que qual­se­vol de vostès no coneix uns quants Guar­di­o­les, que no té més d'un i més de dos Guar­di­o­les en el seu entorn. Pot­ser és el fle­quer que fa el millor pa perquè sap com s'ha de fer i posa passió i dedi­cació a fer-lo. O el metge que per vocació pot­ser salva una vida de tant en tant i no es dóna cap importància. O el cosí que a part de tre­ba­llar vuit hores troba temps per aju­dar per­so­nes que tenen difi­cul­tats de qual­se­vol mena. O el paleta que col·loca cada maó com si fos l'última cosa que ha de fer a la seva vida. O la cai­xera del super­mer­cat que ens dóna el bon dia i ens diu gràcies i adéu-siau. O fins i tot el polític o el peri­o­dista hones­tos i amb vocació de ser­vei.

Només hi ha una diferència entre ells i Pep Guar­di­ola. Aquesta gent, “sana i ferma, gent ben parida”, com va dir Artur Mas, ens té el cor robat per ser com són, però Guar­di­ola té també una habi­li­tat que tenen molt pocs, la d'arri­bar-nos també a l'ànima. A part d'això, és veri­tat, Pep Guar­di­ola no té cap mèrit. I si no pen­sem que té raó, no serem capaços de res, i molt menys de fer el que va dir al final del seu dis­curs. Pot­ser només era això el que ens volia dir ahir: Si ens cre­iem que ell és tan espe­cial i nosal­tres no, no ens lle­va­rem cada dia aviat al matí, no ens posa­rem a tre­ba­llar de valent i, evi­dent­ment, el nos­tre país no serà impa­ra­ble. Perquè voldrà que no ha ser­vit de res que Pep Guar­di­ola sabés diri­gir-se i arri­bar a la nos­tra ànima.