Pep Guardiola diu que ell no té cap mèrit especial. I té raó. Va néixer en una família normal, gent senzilla, treballadora i honesta, complidora. I ell ha sigut així. Ningú li ha regalat res, tot ho ha aconseguit amb esforç. “A una persona se la coneix quan es coneix el seu entorn familiar”, va dir Mònica Terribas. És cert, Guardiola està fet de bon material, és el resultat d'un context, d'un entorn familiar i social. Llavors, ell ha sabut aplicar aquest equipament de sèrie a tot el que ha fet. Treballar, persistir, lluitar contra les adversitats, saber entendre bé d'on vénen els èxits. “Una mala manera de viure és pensar que el món està contra tu”, va recordar Terribas que Guardiola va dir quan el van absoldre de dopatge. Actitud positiva, passió per la feina. Per la família, pels amics, pels companys, per la gent en general. Per la vida, en definitiva. A Guardiola només li negaré la raó en una cosa. Aquell instant especial que dóna sentit a la seva feina i que diu que és quan, en la solitud del seu despatx on estudia els vídeos del rivals, nota com un clic!, que ja ho té: “demà guanyem”, aquest “moment d'or”, doncs, potser sí que en algun moment el tenim tots alguna vegada en el que fem, però en ell revela una cosa que potser ni ell mateix sap i que sí que el fa diferent als altres. Guardiola segurament és la persona que ha entès més bé el futbol de la història: com a joc i com a sistema d'organització humana.

Ho veuen, però, que més enllà d'això, Pep Guardiola no té cap mèrit especial? No em diguin que qualsevol de vostès no coneix uns quants Guardioles, que no té més d'un i més de dos Guardioles en el seu entorn. Potser és el flequer que fa el millor pa perquè sap com s'ha de fer i posa passió i dedicació a fer-lo. O el metge que per vocació potser salva una vida de tant en tant i no es dóna cap importància. O el cosí que a part de treballar vuit hores troba temps per ajudar persones que tenen dificultats de qualsevol mena. O el paleta que col·loca cada maó com si fos l'última cosa que ha de fer a la seva vida. O la caixera del supermercat que ens dóna el bon dia i ens diu gràcies i adéu-siau. O fins i tot el polític o el periodista honestos i amb vocació de servei.

Només hi ha una diferència entre ells i Pep Guardiola. Aquesta gent, “sana i ferma, gent ben parida”, com va dir Artur Mas, ens té el cor robat per ser com són, però Guardiola té també una habilitat que tenen molt pocs, la d'arribar-nos també a l'ànima. A part d'això, és veritat, Pep Guardiola no té cap mèrit. I si no pensem que té raó, no serem capaços de res, i molt menys de fer el que va dir al final del seu discurs. Potser només era això el que ens volia dir ahir: Si ens creiem que ell és tan especial i nosaltres no, no ens llevarem cada dia aviat al matí, no ens posarem a treballar de valent i, evidentment, el nostre país no serà imparable. Perquè voldrà que no ha servit de res que Pep Guardiola sabés dirigir-se i arribar a la nostra ànima.