Ja hi tornem a ser, en part, per culpa seva. Pep Guardiola va exhibir ahir tot el seu talent en el vessant més comunicatiu i després de rebre la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya en la categoria d'or de mans de la presidenta del Parlament va trobar resposta immediata en tots els cercles de conversa. “Guardiola ha de ser el proper president del Barça”, o fins i tot, “...de Catalunya!”. La culpa és seva. El seu discurs senzill i ple de sentit comú, sense excuses ni retrets, és conseqüència dels valors mamats en uns orígens que expliquen la majoria de les coses que passen al seu voltant. Educat en el món de la pilota, el tècnic del Barça va reivindicar l'esport com a eina bàsica per a la formació d'uns ciutadans plens de valors dignes de portar Catalunya cap a la seva plenitud com a nació. “Si ens aixequem d'hora, som un país imparable!”, va dir. El futbol com a escola de la vida. Amb esforç, amb treball, amb talent, amb passió..., sense esperar que ningú et doni un copet d'agraïment a l'esquena. Així de fàcil. Així de difícil. Com el seu futbol, tan difícil de fer i tan fàcil que sembla!

La culpa que la gent vulgui Guardiola com a referent d'un país desanimat la té ell. Perquè és tan transparent. Perquè riu i plora davant les paraules d'uns amics, perquè gaudeix i s'emociona veient els seus pares morts de satisfacció i els seus fills plens de vida. Això mateix, vida, passió per viure. Aquest és Josep Guardiola, amb aquestes virtuts que coneixem i –segurament– els defectes que alguns li han vist al llarg de tants anys d'exposició mediàtica.

Aquest Pep és el mateix que el que va ser embrutat durant tant de temps pel fet de tenir inquietuds més enllà de l'esport, de llegir Martí i Pol i escoltar Lluís Llach, de no recuperar-se d'una lesió que va estar a punt de fer-lo retirar i que, és clar, era conseqüència de la sida adquirida en el món homosexual en què es movia. Els curts de vista, fins i tot, vomitaven la llista de nuvis del Pep: Ricky Martin, Figo, el mateix Llach..., i tots, absolutament tots, tenien testimonis que els havien vist junts. I ja no parlem del dopatge. El club dels poetes morts regalimava de gust! Sap que quan les coses no vagin bé tornaran però... val la pena trepitjar tant de fang? No eren els únics. De fet, la caverna continuarà pensant que “pixa colònia” i que ser normal és indecent en un món d'interessos que avorreix. Guardiola respira... i calla. Millor així. El mestre Ramon Besa, periodista dels que et fan creure en la professió, va explicar en el seu discurs, després de rebre el premi internacional de periodisme Manuel Vázquez Montalbán: “No sé per quins set sous en aquest país cada cop que t'augmenten el sou o t'apugen de categoria t'allunyen una passa més del camp, de la notícia, de la feina.”

Aquí volia arribar. Guardiola es va declarar ahir fan de la seva professió, un enamorat del seu dia a dia, un malalt del futbol. Es nota, oi? Quedem-nos aquí. No el convertim en no res que no vulgui ser perquè fer-lo exemple de tot només servirà per apartar-lo a ell de la felicitat. La seva felicitat. I la nostra.