Si Warren Buffet fos president del Barça...
Des de no fa gaire, la figura de l'home més ric dels Estats Units d'Amèrica se'ns ha fet familiar. Ha sortit un documental televisiu, al Youtube es poden escoltar diverses conferències que imparteix i certes publicacions n'han publicat entrevistes. Ha dictat vint regles per invertir en borsa i també ha donat consells de com actuar en la vida per fer diners. Una de les primeres és no demanar mai crèdit, sinó invertir el que es té de bona manera fins aconseguir una suma que permeti tirar endavant sense hipotecar les decisions que calgui prendre. En segon lloc, no fer cas de les pressions ni dels rumors, sinó actuar amb criteri propi, d'acord amb les dades que un té. En vigílies de prendre grans decisions en l'assemblea del Barça del proper dia 24 si Warren Buffet en fos el president ajornaria la decisió de construir un nou pavelló de bàsquet i altres fantasies que ultrapassin el pur manteniment i millora gradual de les instal·lacions. Estalviaria els quatre propers anys fins a tenir el capital suficient per pagar-ho. Al cap i a la fi, el pressupost d'un nou pavelló equival al que costen tres fitxatges de jugadors de primera línia, i ara el Barça es troba en un moment òptim per poder frenar la despesa en aquest capítol: té un equip jove, amb recanvis al planter, que li poden permetre una política assenyada tot contribuint al fet que l'embogit mercat futbolístic torni a mare dins d'unes coordenades racionals.
Els engranatges s'han d'untar
Ja sabem que quasi tots els equips precisen d'un tràfic de jugadors per untar l'engranatge no sempre transparent de les competicions i de l'administració dels clubs. O bé es paguen quantitats exagerades per jugadors mediocres o bé s'inflen les de jugadors molt cars. Però cal suposar que quan es té l'envergadura del pressupost del Barça tot es pot anar afinant per no haver de caure en aquests paranys. Amb la situació de crisi tampoc es poden refusar ingressos importants com els dels drets televisius o publicitaris. A tothom li agradaria que l'equipament del Barça no dugués publicitat i, en tot cas, que tingués aparença altruista. Però quan no pot ser no pot ser, llevat que hi puguin haver alternatives d'ingressos semblants amb més bona imatge.
El problema de passar uns anys complint amb les exigències internacionals quant a l'aforament del recinte on es disputi el bàsquet, es pot resoldre utilitzant com s'havia fet, jugant al Palau Sant Jordi, o una solució a la italiana: el camp on juga la Penya, propietat de l'Ajuntament de Badalona, prou ben comunicat. Potser ajudaria a vèncer la reticència que hi pogués haver entre els socis dels dos equips, que la propietat passés a ser de la ressuscitada àrea metropolitana. Mentrestant, es podria anar perfilant el projecte per quan sigui l'hora i es pugui construir amb fons propis, superar la pista de París que sembla que és la més moderna de les existents i ser també capdavanter en aquest camp.
Buffet estaria encantat amb un equip de futbol. Es va passar al món de les assegurances perquè els assegurats, de fet, van avançant capital per fer front a les contraprestacions que vinguin. El soci i l'abonat també paguen per endavant. La directiva s'haurà plantejat moltes més hipòtesis i haurà tingut força maldecaps abans de triar les opcions que presentaran. Un consol per a tots ells: la darrera regla de Warren Buffet és la de no ser esclau de les pròpies normes i, cruyffísticament, en un moment donat fer el que més convingui.
