Els aficionats de l'Inter que es van desplaçar a Novara per veure perdre penosament el seu equip van protestar amb crits de “Mourinho, Mourinho!”. Lògic, fins a un cert punt. Però en realitat l'únic que reclamaven era: “Resultats, resultats!”. No és poc, és clar, però potser no ho és tot. Abans de fer oficial la destitució de Gian Piero Gasperini, el president de l'Inter, Massimo Moratti, va ser enigmàtic: “La seva situació és difícil des de tots els punts de vista.” No va especificar quins. Sí que va ser més lúcid Gasperini, prop del desenllaç: “Si el problema és l'entrenador, llavors és fàcil de resoldre. Si, en canvi, com penso jo, el problema és en un altre lloc, llavors cal resoldre'l amb treball.”

Com que el fil de Moratti només porta a la idea de treure un entrenador per posar-n'hi un altre, val més que mirem d'estirar el fil de Gasperini. Potser el que ens deia era: “Si el problema és de resultats, llavors és fàcil de resoldre. Si, en canvi, com penso jo, és futbolístic, llavors cal resoldre'l amb treball.” No sembla que li falti raó. Segurament ell es deu haver equivocat en algunes coses, com ara fer massa canvis tàctics en tants pocs partits, però és probable que tingués ben enfocat el que era el més important: una base futbolística, un model de joc. No estava en el lloc més indicat. L'Inter té nostàlgia dels èxits de Mourinho i ja ha devorat tres entrenadors en una temporada i un mes de la següent. Rafa Benítez va xocar amb la mentalitat que havia inculcat Mourinho en els seus jugadors i no els va poder convèncer de les seves idees i els seus mètodes. Va ser substituït per Leonardo, coneixedor del futbol italià encara que provingués del Milan, però el brasiler sempre va semblar més un secretari tècnic posat a fer d'entrenador que el tècnic que podia dotar de la base futbolística que necessita l'Inter. No és estrany que acceptés l'oferta del PSG per tornar a fer el que li agrada de veritat. Per construir una cosa més sòlida Gasperini hauria necessitat més temps. Però no sembla que hi hagi temps per a la solidesa. Només per al materialisme: els resultats, els títols. Per això els crits de “Mourinho, Mourinho!”.

El que els aficionats de l'Inter no es plantegen és la part de culpa que pot tenir Mourinho en la descomposició després de la seva sortida. Els va donar, sobretot, una Champions després de molts anys. Però la terra cremada que deixa dificulta que creixi l'herba del futbol. Construeix mentalitats i estats d'ànims, més que equips de futbol. I llavors passa el que passa. També va passar al Chelsea. Tot i que Avram Grant va aconseguir el que ell no va ser capaç, jugar una final de Champions, i que un altre pragmàtic, Carlo Ancelotti, va guanyar la meitat de lligues que ell i les mateixes FA Cup en una sola temporada (la segona, res de res). Però en la recerca del futbol ara amb Villas Boas, el Chelsea ja ha devorat Grant, Scolari, Hiddink i Ancelotti. La terra cremada que deixa Mourinho per on passa.