Si els malastrucs haguessin tingut raó, ara estaríem avorrits com una ostra amb el Madrid i el Barça al capdamunt d ela classificació i la resta de competidors (no, competidors no, comparses), la resta de comparses, doncs, a uns quants punts o anys llum. Ja només estaríem esperant el clàssic del mes de desembre per veure qui aconsegueix el lideratge tot sol. Jo continuo pensant que al final la lliga se la disputaran només el Barça i el Madrid, tot i que m'agradaria que hi hagués algun tercer o quart en discòrdia. Però això és una cosa que ja anirem veient. Que és del que es tracta.

Si hi ha una cosa que em sorprèn d'aquest començament de la lliga, més que els punts que s'han deixat en el camí el Barça i el Madrid, és la radicalitat en la diferència de les trajectòries que estan seguint els dos equips. Ja sabíem que tenen estils diferents, prioritats oposades. Però va a més. Entenc la consigna blaugrana de ni tan sols parlar del Madrid ni dels àrbitres, que s'ha estès a tots els àmbits del club. No porta enlloc de bo parlar-ne, ni quan l'àrbitre t'ha escatimat un penal decisiu o dos. També comprenc l'obsessió de Mourinho amb el Barça i amb el que diu o no diu Guardiola i la seva teoria del complot arbitral interplanetari contra ell. Ho comprenc perquè és obsessiu i practica la paranoia. Comprenc que per no parlar de futbol arribi a posar el carro sanitari al centre de les excuses. No canviarà de discurs a aquestes altures. Amb només un punt de diferència, uns i altres es radicalitzen en les posicions oposades. Per això després de sengles empats veiem Guardiola entusiasmat i radiant per haver viscut un partit apassionant en tots els aspectes i veiem Mourinho més taciturn i ofuscat que desafiant i prepotent.

Però el que em sorprèn més de tot és la radicalització en l'allunyament futbolístic del Barça i el Madrid. Guardiola ha aprofundit en el futbol atacant, en la creativitat tàctica. És una sorpresa relativa. Més sorprenent és la involució futbolística del Madrid. Com més omple Guardiola el mig del camp, més el buida Mourinho. Amb les conseqüències d'estar com estan uns i altres. Mourinho va acabar atacant a Santander amb Cristiano, Benzema, Higuaín, Di María i Kaká, més davanters que res més. De mitjos quedaven Xabi Alonso i Lass Diarra, o sigui un, si del que es tracta és de generar joc. No sembla que es tracti d'això per a Mourinho. Té grans davanters, grans defenses i no li falten migcampistes, però nega la creació com a lligam de tot. Ell no parla ni respon de futbol. Però ja li estan tocant el voraviu, dins i fora del club. Més que per si està a un punt del Barça, se'l mesura pel que va fer l'any passat i per haver presumit que el seu segon anys sempre és el millor. De moment, feia molts anys que el Madrid no perdia tants punts en tan poques jornades. El Rayo és un rival propici demà al Bernabéu. Però la corda està molt tibada i ja sabem cap a on es trenca sempre.