El vot compromès d'avui

El per­cen­tatge de socis del Fut­bol Club Bar­ce­lona que hagin fet filo­so­fia i lle­tres i que a les 3 d'aquesta tarda siguin a l'assem­blea de com­pro­mis­sa­ris deu ser tan baix que no ha d'estra­nyar a ningú que el sen­tit del vot majo­ri­tari es fona­menti en l'experiència. Recent, és clar; perquè la dialèctica històrica queda lluny i el futur es veu amb un mal d'ull que espanta.

Així, la injecció de capi­tal de la Qatar Fun­da­tion ho té tot de cara per ser rati­fi­cada sense pro­ble­mes; i no pas com un mal menor, sinó amb el con­ven­ci­ment del soci que, en el món on vivim, abans que no peti tot ple­gat, val més fer córrer els diners per la gespa que no pas tor­nar a la insig­ni­fi­cança.

Si hem arri­bat on som –“qui ens ho havia de dir!”, es deu dir aquell soci– és perquè allò que som val tots els cèntims que a un règim ric i dubtós li convé pagar per ren­tar-se les ver­go­nyes. No en dubtéssim pas: si Qatar inver­teix és perquè li interessa pre­sen­tar-se asso­ciat a allò que sig­ni­fica ser del Barça. I com que l'experiència recent ens ense­nya que, allí on governa la cobdícia del capi­tal, no hi val altra justícia que la intel·ligència, és més sen­sat apro­fi­tar-se'n que no pas sucum­bir al des­as­tre. O és que tots aquests orga­nis­mes inter­na­ci­o­nals que ara ens aplau­dei­xen van negar un règim que ens anor­re­ava i ens extin­gia? Més aviat al con­trari.

No ens enganyéssim pas, tam­poc: és la tos­su­de­ria de per­sis­tir, de man­te­nir una manera de ser a pesar dels embats de la història, allò que val tots els diners del món, allò que mou mili­ons de per­so­nes a iden­ti­fi­car-se amb un club que ja és més que nos­tre.

Per això tots aquells que repre­sen­ten més que un club reno­ven cada any el com­promís d'apro­fi­tar les debi­li­tats del mons­tre per per­pe­tuar-nos sense tren­ca­dissa ni cridòria; i pre­ci­sa­ment per això el públic del Camp Nou és com és i qual­se­vol pre­tensió de can­viar-lo no és filo­so­far, sinó boge­ria.