En aquests moments de la pel·lícula, tan inútil és reeditar el debat sobre la presidència de Joan Laporta com ho és tornar a discutir si el 3-4-3 que Guardiola ha rescatat del bagul dels records cruyffistes és un bon o un mal sistema per al Barça. Cap de les dues qüestions es pot liquidar amb un blanc o negre. Laporta és responsable directe de la magnitud actual d'aquest club, esportivament, econòmicament i socialment, però també d'haver malbaratat recursos alegrement i d'insistir a fracturar el club responent al sectarisme amb més sectarisme. De la mateixa manera, l'equip s'ha superat a si mateix en tres partits amb el 3-4-3, amb un balanç de 18 gols a favor i 0 en contra i contra el Vila-real, l'Atlético i l'Osasuna, però una mala primera part a Mestalla dóna per negar la major i fins i tot per associar l'inconformisme del tècnic a una miserable guardiolada.

Quan l'equip interpreta bé el sistema, quan fa una lectura correcta del partit, quan el rival no el sorprèn, quan encerta en les decisions importants, quan la seva intensitat és del cent per cent per exemple pressionant, el sistema no falla i Valdés viu tan o més tranquil que amb quatre defenses. Però quan algun factor no rutlla s'obren autopistes per als atacants rivals i l'amnèsia enterra tota bondat del sistema. Amb Laporta passa una cosa semblant. De figura clau de la història del Barça a primer president perseguit judicialment pel club. Raó? Errors propis, òbviament, i rancúnies personals dels successors, també.

No pot estranyar que Guardiola avali Qatar i Laporta alhora. Guardiola posa el Barça al davant, té sentit de club i s'ha guanyat a pols la transversalitat, cosa que no han fet ni Laporta, ni Rosell, més proclius a l'o estàs amb mi o contra mi. L'opinió de Guardiola no ha de ser compartida necessàriament, però és respectada, rellevant fins a l'excés. Qatar n'és un exemple. Laporta, ja veurem. El problema és del Barça per la divisió, però la patata calenta és per a Rosell.