A Xavi Hernández se l'ha de veure jugar des de la grada del Camp Nou. I si pot ser alta, millor. Només des d'allà es pot apreciar en tota la magnitud el sentit que té de l'espai dins un camp de futbol i com l'utilitza com a avantatge competitiu en benefici del seu equip. Xavi quasi mai perd la pilota i això ja és un tresor en el futbol d'avui dia, ja el fa un jugador singular, però és que després no la deixa anar mai sense que la jugada millori. A vegades pot ser una assistència matemàtica de gol, però també una passada lateral o enrere. Faci el que faci, sol ser el que té més sentit per al partit, per a la conveniència del seu equip. No recordo com ho va dir exactament, però un dia ell mateix va definir el seu joc dient que tot el que ell fa no té sentit si no és en el context de l'equip. El que fa Messi es pot entendre per si mateix, pot tenir un principi i un final, en canvi el que fa Xavi pren sentit dins el joc col·lectiu. També es pot dir al revés: que el joc del Barça no té sentit sense el que fa Xavi. Ara en té encara que ell no jugui, però és una altra cosa.

Ahir Xavi va rebre un altre premi individual, el que atorga anualment Sport Cultura Barcelona. Costa molt que un jugador com ell rebi premis individuals en el món del futbol, i ja ho hem vist en les últimes edicions de la Pilota d'Or. Quasi segur que Messi sempre li passarà al davant. Però el sol fet que hagi estat entre els finalistes de manera tan continuada els últims anys és una demostració quasi sense precedents. N'hi ha pocs que siguin o hagin estat migcampistes del seu estil. Xavi és de l'escassa raça de jugadors que entenen el joc d'una manera privilegiada. Processen el partit mentre juguen i troben les millors solucions als problemes més complexos, il·luminen les jugades més fosques i fan més netes les jugades senzilles. Un entrenador vestit de futbolista com ho era Guardiola. Com altres jugadors pels quals sento debilitat: Platini, Schuster, Francescoli, Zidane... Pocs més. N'hi ha hagut d'altres, però el futbol no els ha entès. Dic futbol però hauria de dir determinats entrenadors. Alguns en volen com a molt un, i els aïllen en lloc d'envoltar-los de congèneres seus. A Xavi li ha passat, que ha tingut entrenadors que per raons tàctiques o per miopia futbolística li han limitat les seves possibilitats. Primer era incompatible amb Guardiola. Després era que no podien jugar junts ell i Iniesta al mig del camp. I si no fos perquè Guardiola hi veu més enllà, per als ulls de la majoria d'aficionats no era possible veure Xavi, Iniesta i Cesc plegats, i a sobre que el mig centre sigui Busquets. Xavi fa molts anys que és un magnífic jugador, però no en fa tants que és el jugador sense limitacions que és ara, que en realitat ha sigut sempre. Com més socis té en el mig del camp, més bé juga el Barça. I on qualsevol hi veu competència, ell hi veu una oportunitat per ser millor. “Cesc em fa més bon jugador”, diu. Sembla mentida que en una frase tan senzilla hi càpiga tant de futbol.