La setmana passada, la qüestió de la demanda presentada contra la junta de Joan Laporta per no haver presentat avals quan va començar el seu segon mandat, es va enverinar. La sentència dictada en el seu dia per l'Audiència de Barcelona va ser portada pels demandats al Tribunal Suprem, però el demandant, Vicenç Pla, n'havia demanat l'execució provisional, la qual cosa suposava que divendres els vuit directius havien de presentar avals per un import pròxim als 24 milions d'euros. Les declaracions de Guardiola després del partit contra l'Atlético van fer reflexionar més d'un –o, en tot cas, Vicenç Pla, si realment va per lliure– i la petició d'execució de la sentència va ser retirada abans del seu venciment. Caldrà, doncs, esperar la decisió del Suprem per veure com acaba tot plegat, sense oblidar que la junta actual, en el nom del FC Barcelona, té interposada una altra demanda, en aquest cas de responsabilitat, contra la directiva de Joan Laporta per la gestió duta a terme durant el segon mandat.

No m'ha agradat la imatge que ha generat tota aquesta qüestió. En Joan Laporta va cometre molts errors –en els quals en uns primers moments també hi participava l'actual president Sandro Rosell– i en el seu moment ja els vaig enumerar: utilitzar David Beckham com a esquer electoral quan tota la premsa anglesa el donava ja al Real Madrid –afortunadament se'n va anar, efectivament, a l'equip blanc–; no dimitir quan els socis van votar majoritàriament en contra seu en la moció de censura –no estava d'acord amb la moció, perquè crec que qualsevol president té dret a acabar el seu mandat excepte en casos molt greus que comprometin el club, però veient els resultats calia dimitir–; incorporar de directius nostàlgics de temps passats; fer auditories de seguretat a quatre vicepresidents; el trencament final amb Alfons Godall... Però, també va tenir molts encerts –entre els quals, confiar en Josep Guardiola i comprometre's amb l'Unicef–, que van encetar l'etapa de més èxits esportius de la seva ja llarga història, que Sandro Rosell ha heretat i continuat.

Èxits sí, com més millor, però referència de valors també: catalanisme, democràcia i llibertats, dignitat, solidaritat, esforç, superació. I això és el que va quedar tocat la setmana passada amb tot un seguit de declaracions i contradeclaracions que es fan difícil de pair, com ho continua sent, a pesar de la decisió de l'assemblea de compromissaris, la propaganda de Qatar Foundation. La premsa de Madrid ha tret el cap, perquè aquest Barça tan correcte, tan poc donat a les estridències pròpies d'altres llocs, semblava que havia trencat la llei del silenci per rentar la roba bruta en públic.

Cal rectificar. La junta actual ho està fent bé, amb errors com tothom que té responsabilitats de direcció, però amb pas ferm pel que fa a l'equip de futbol. La junta anterior també va deixar un estol de títols darrere seu i totes dues passaran a ser patrimoni de l'etapa més brillant del club. Deixem, doncs, que els tribunals facin la seva feina –tot i la dubtosa consistència d'alguna de les demandes–, i jugadors, tècnics i directiva, la seva. No donem més espectacle que el que de manera harmoniosa i precisa dibuixen, partit a partit, els jugadors en els tres quarts d'hectàrea del camp. No pot ser que quan l'equip és un model de joc de referència mundial i el club ho és de valors, la seva imatge s'enterboleixi amb qüestions que el podrien desestabilitzar.