No és bo mirar el que fan els altres per ser crític, et treu la teva pròpia manera de ser. Si bé és veri­tat que els ene­mics com més els conei­xes millor, ben a prop per saber els seus movi­ments, també ho és que coin­ci­dir massa amb ells és més que un error, és absurd. El que han fet aquests dies alguns, alguns, crítics espor­tius cata­lans pla­gi­ant les idees de crítics madri­lenys.

Guar­di­ola ocupa massa espai en l'estruc­tura de club al Barça, com Mou­rinho al Madrid, deien supo­sats benin­ten­ci­o­nats ana­lis­tes. Ep! Que això és fer-nos com­bre­gar amb rodes de molí, i alguns, alguns, badocs cata­lans en lloc de mirar a Brus­sel·les en el polític o a Nova York, París, Lon­dres o Xan­gai en el que és el món més dinàmic miren a Madrid, la poblada ciu­tat pro­vin­ci­ana mesetària bar­reja de Har­lem i Naval­car­nero. La capi­tal de l'Estat cen­tra­lista del PP i del PSOE.

En Guar­di­ola ocupa espai en valors posi­tius, en esport, en ciu­ta­da­nia, a sumar i no res­tar, a trans­cen­dir més enllà de l'estricte món de la pilota que entra o no al marc con­trari i en el més glo­bal del món del fut­bol. L'entre­na­dor por­tuguès, que no és un Viri­ato, atacà de manera covarda i traïdora Tito Vila­nova, no crea res en el fut­bolístic més enllà dels resul­tats i és un per­fecte des­co­ne­gut pel que fa a la com­pe­tició honesta, això és, res­pec­tant els seus adver­sa­ris, els juga­dors, els àrbi­tres o, fins i tot, actu­ant amb acti­tud racista. Per a quan l'actu­ació d'ofici dels orga­nis­mes com­pe­tents per la seva cone­guda agressió inno­ble o pels ges­tos de rebuig vers Messi i Alves?

Tenim la sort de tenir Guar­di­ola, que supera l'espai més estricte d'entre­na­dor del que li toca per la seva per­so­na­li­tat, modèstia i excel·lència. En la victòria, que no para, i en els pocs reves­sos que rep l'equip o el club, interns o externs, ell sem­pre és posi­tiu. No cai­guem en els titu­lars de la seva premsa, no és ino­fen­siva, tot el con­trari. Va a fer mal.