Ten­dim a qua­li­fi­car una victòria per la mínima de “victòria tre­ba­llada”. Com si gua­nyar per 0-5 no fos una fei­nada. Ho sol ser en tots dos casos. No hi ha tri­omfs gratuïts en el fut­bol d'avui dia. De tre­ba­llat, també ho pot ser un empat, com el del Barça a València. No hi sol haver par­tit que no esti­gui ben tre­ba­llat, quan par­lem d'aquest Barça. Lla­vors, hi ha resul­tats i resul­tats. I sí, fa la sen­sació que el Barça va haver de picar més pedra per gua­nyar per 0-1 a El Molinón que per 0-5 a Minsk con­tra el Bate Bori­sov. Fins i tot que per gole­jar per 5-0 l'Atlético de Madrid al Camp Nou. Dei­xem-ho que van ser mane­res dife­rents de tre­ba­llar-se la victòria.

Ara bé, m'agrada molt el resul­tat i el desen­vo­lu­pa­ment del par­tit de Gijón. Després de dues mans de gols als dos rivals ante­ri­ors, un resul­tat ajus­tat i un par­tit més com­pe­tit són molt salu­da­bles. Men­tal­ment, vull dir. La lesió d'Abi­dal, evi­dent­ment, és molt per­ju­di­cial. Em refe­ria a l'aspecte men­tal de l'equip. I també a la higi­ene men­tal de l'entorn. A l'equip de Guar­di­ola li va molt bé mane­jar-se amb par­tits que no es poden aca­bar d'obrir o de desen­tre­llar, que l'equip s'hi veu obli­gat a donar-hi vol­tes. El par­tit de diu­menge sem­blava abo­cat a un tri­omf plàcid i ample amb el gol d'Adri­ano al minut 11. Però un canvi tàctic de Pre­ci­ado, avançant la línia defen­siva, va allu­nyar els blau­grana de l'àrea de Juan Pablo. No els va difi­cul­tar espe­ci­al­ment el domini del joc, però sí que els va allu­nyar de la rela­tiva pla­ci­desa. Millor. L'equip es va haver de dedi­car inten­sa­ment a cada jugada. No va mar­car, però va saber defen­sar el resul­tat. Par­lant de l'equip de Guar­di­ola, s'ha de mati­sar què vol dir “defen­sar”. Bàsica­ment, es tracta de man­te­nir el par­tit sota con­trol sense caure en ris­cos inne­ces­sa­ris. El que el dream team de Cruyff no va saber fer mai. Aquell equip només sabia sot­me­tre els rivals mar­cant un gol més. La vocació de l'equip de Guar­di­ola és la mateixa, però té molta més capa­ci­tat per man­te­nir la inte­gri­tat tàctica i, per tant, el rival a rat­lla. És bo que aquest equip també sàpiga gua­nyar per la mínima. L'enri­queix tàcti­ca­ment i també men­tal­ment. Com­pe­tir sabent mirar al mar­ca­dor. I amb vista a la pausa sense lliga, un 0-1 després de dos 5-0 també ser­veix per evi­tar dies i dies d'eufòria des­fer­mada si l'equip hagués aca­bat gole­jant.

És bo per a qual­se­vol equip saber com li convé més de jugar cada par­tit. L'Espa­nyol, per exem­ple, sabia que el Madrid és un equip letal al con­tra­a­tac, i a pesar d'això Poc­het­tino va deci­dir jugar a par­tir de la pos­sessió de la pilota i a l'atac. L'alter­na­tiva era jugar com més incòmode se sent l'equip de Mou­rinho: amb la defensa endar­re­rida, obli­gant els blancs a cons­truir les juga­des i sen­tint l'amenaça del con­tra­cop. Un cop vist el resul­tat és fàcil dir que la segona opció podia ser la més bona. Però el que és inne­ga­ble és que a vega­des el que perd s'ha tre­ba­llat més la victòria que el que gua­nya. El fut­bol té aques­tes coses.